La fou de Tous

Passen 25 minuts de les 7 del matí de dissabte 6 de febrer. No fa gens de fred. “Hoy va a ser un gran dia, planteatelo así...”, com diu la cançó.

Com deia l'ex-honorable (ja no ho és d'honorable?) Jordi Pujol, “avui no toca”. En efecte, avui tocava anar a la neu, però no toca. L'augment del risc d'allaus (grau 3-4 moderat-alt) i el final de Pirena a la Molina ens han fet desistir. Però el nostre cos ja estava preparat per la marxa, teníem alguna hormona disparada (deu ser la trekinina) i l'entrepà al congelador. No podíem faltar a la cita muntanyenca. Ens diem Maifemcim, no Maisortim, eh!

Concentració dels cinc mosqueters (el Josep, el Martí, la Tona i l'Andreu) al bar Bosch, antic final dels autobusos Oliveras, quan eren de color blau. A mig camí recollim al sisè (l'Alex), i Titu cap a Igualada.

No fem cas de la dita que diu “a Tous i Montmaneu si no és per feina no hi aneu”, i arribem a Sant Martí de Tous a ¾ de nou del matí, a la mateixa hora de l'autobús de línia. A la parada, a 5 graus, 5 dones amb 5 carrets, per anar a gastar a 5 cèntims a la capital de la comarca, o de la vegueria (?).

Un cop guapos, prenem el camí a l'ermita de la Mare de Déu de Sentfores, que surt davant de la que fou l'oficina bancària de la Caixa Penedès (vells records, èpoques que no tornaran). En poc més de ½ hora ens hi plantem al davant. Mai millor dit. Desmuntem els embalums en un turonet davant mateix de l'ermita. Abans però, hem anat a veure la font de la Verge. Només seure'ns a esmorzar, ha començat a bufar vent de valent, que fa que la sobretaula sigui curta.

Ens acomiadem de la Verge i desfent el camí, tornem a la pista principal. Saludem força ciclistes de BTT. La salutació és diferent a la dels caminadors, hi ha dues opcions, la més curta i concentrada (un bon dia ràpid i repetitiu, tantes vegades com ciclistes et creuïs), o la més llarga (boooon diiiiiia) que dura des del primer fins l'últim. La veritat és que tots ens han saludat, que no sol ser molt corrent.

En uns cinquanta minuts, prenem un caminet a la dreta que ens mena cap a la riera, que s'estreta i és més frondós, fins que veiem un cartell que ens confirma que no ens hem perdut. Faltaria més.

Mira que portem dies de pluja, d'humitat, de borrasques, de baixes pressions, què si els hectopascals, què si els mili bars... doncs res, el salt més sec que el gos de can Pinyol. Sort d'un cartell, que encara ens emprenya més, doncs si veu el salt ple d'aigua a vessar.

Un cop ens passa l'emprenyamenta, gaudim del lloc. És majestuós, ple d'aigua deu ser la... Això és culpa del diable pelut que te una cova pels voltants. Segur (no de Calafell).

Tornem, ara de pujada, a la pista que ens acompanyarà fins al mas de l'Aubareda. Passem per camps verds de cereals, que contrasten amb el blau límpid del cel, per on corren esperonats pel vent del nord núvols fugissers. La mirada es relaxa. L'esperit també.

Anem en grupets petits (clar només som sis), xerrant i apropant-nos de nou a Tous (res a veure amb cap joieria, eh senyores!).

Fem la foto de grup a la solemne creu de terme que hi ha a la plaça de l'església i cap a casa.

Fi d'aquesta matinal. Curta però agradable.

Puig Balandrau

Dissabte 23 de gener de 2.010. Augmentant el nivell, que fa pujada.

Em recluten a quarts de cinc. No em puc queixar, doncs l'Alex i el Josep s'han d'haver llevat abans, no? Vaig estar a punt d'anar-me'n a dormir vestit, per apurar una mica més al llit. M'adormiré al cotxe. Doncs no, comencem a xerrar i no parem, que si patatim, que si patatam, desprès diuen que els homes no...

El meu rellotge encara clapa, quan arribem a l'àrea de servei de les quatre carreteres de Tona. És un lloc curiós. Servei molt ràpid. Bestiari variat: muntanyencs, esquiadors, discotequeros, caçadors, transportistes i uns emblemàtics xuxos talla XXL. Això sí, ho tenen ben organitzat, s'entra per una porta, t'apunten les consumicions en una mena de targeta, pagues i surts per una altra porta. Així no es descontrola ningú. Ens retrobem amb l'Andreu, la Tona i el Martí.

Vic, Ripoll, carreteres en obres, Sant Joan de les Abadesses, Camprodon, Llanars. Parem a esperar la secció Catalano-Igualadina -que no és una companyia d'autocars, els dos Joans i l'Enric. Han tingut una baixa, per refredat d'última hora, la Palmira (millorat guapa). Ens ve a saludar en Xevi Sala. Fot un fred què pela. Ja se sap, els de muntanya volen anar a la platja, i els que la tenim a prop... Se'l veu una mica preocupat per nosaltres, deu ser per les panxetes desprès del nadal. “Podreu arribar fins a la creu de fusta”, sentencia. En efecte, pocs metres més amunt els dos 4x4 de l'Alex i l'Andreu comencen a demanar cadenes. Es estrany. La neu, glaçada, s'acumula damunt la pista forestal, i gairebé no n'hi ha pels prats dels costats. L'hauran posada perquè no passem els camacos fins al cim en cotxe?

Son les nou d'un matí solejat. 1850 mts d'alçada. Sota nostre la vall que uneix Setcases amb Camprodon. Ens abillem força. Dos graus negatius. Raquetes i grampons. Sortim disparats com sempre. Sota els nostres peus un mantell de núvols blancs que ho cobreixen tot. Al fons dos globus els travessen, com si ens vulguéssin saludar. Al cap d'una hora, agafem un trencal a la dreta que s'enfila cap el clot de la congesta i pic de la Font Lletera. Anem caminant per l'extrem esquerra de camí, fent equilibris, per no trepitjar neu. Al fons, tot de pics blancs.

Cap al sud apareix, com un vaixell surant per sobre del mar de núvols, la silueta blava del Matagalls. No, més be sembla el llom d'una balena que surt a esbufegar. El què esbufega soc jo. Ja veieu el que fa la ment, quan el cos no respon, per evitar enfonçar-se.

Comença el compte de l'àrbitre, un, dos, tres, quatre... sona la campana, salvat, parem a esmorzar. Vint minutets molt agradables, amb entrepans que no s'han descongelat del tot, però amb tallat i ratafia, què no faltin.

No fa gens de fred, doncs no fa vent. Anem sense barrets, sense guants, i despitregats. Enfilem el camí cap el coll, veient les siluetes d'una parella que duem per davant, retallades a la carena. Es comença a acumular gruix de neu completament gelada. Amb bon criteri, algú ha dit de posar-nos els grampons, no se quí, perquè arribo l'últim.

En un racó on hi ha una bona catifa de neu, preparem l'estudi fotogràfic. Amagem panxa, Lluíííííís, foto. Mitja hora llarga de puja i baixa, i ja som al cim del Balandrau (2,585 mts.). L'una de la tarda. Al nostre davant el Torreneules, la vall del Freser, el Grau de Fajol, el Bastiments, el camí dels Enginyers, les vies del cremaller, el Puigmal al fons. Tot un espectacle.

Comencem el descens. Sort dels grampons. Gran invent aquest. Escollim diferents camins de baixada. Uns van xerrant, altres trepitgem neu verge, altres fan cursets de com aturar-se amb el piolet si caus per un pendent. Curset que s'haurà de repetir la propera sortida, valen?

Hi ha ganes de ser aviat al cotxe. El grup s'estira. No ens perdem el contacte visual. Quan arribem de nou a la pista forestal, la boira ens ve a abraçar.

El GPS diu que ja queda poc, però jo no hi veig més enllà de 10 metres. Ja hi som. Les tres tocades. Jo també, tocat. Toca posar-se guapos i guapa. Baixem cap a Tregurà de Dalt, on hi ha la Fonda Rigà (www.elripolles.com/riga/). Aquí ens despedim. Dos cotxes tornen cap a casa. Quatre elements decidim quedar-nos. Ha pogut més la sopeta calenta, que conduir de nit de tornada. El servei ha estat ràpid, i amable, donat que ens hem entaulat a les 4. El preu correcte. Decidim tornar un altre dia amb més tranquilitat.

Puig de la Balma

Mai hi ha sortides úniques, tot i tenir un títol inequívoc, unidireccional el destí. Cadascú de nosaltres les vivim de manera diferent, les recordem per motius diferents: aquella masia, aquell vent glaçat, aquell arbre monumental... però, no sé que ens passa, que moltes vegades recordem aquell civet de senglar, aquells canelons de l'avia, aquella sopa, aquells peus de porc..., en fi, ens fem grans... gormands. La sortida del dia 9 de gener va començar el dia abans, amb un sopar de nadal nou. Nou pel fet que no n'havíem fet cap, però els aires de frescor que ens arriben des de Igualada ens van mobilitzar. Dies de nevades. Podrem passar el túnel del Bruc? Haurem de posar cadenes? Amb més por que altre cosa, l'equip d'avançada (la Tona, la Maria i jo mateix) arribem a la capital de l'Anoia per anar de rebaixes: calcetes, calçotets, pijames, samarretes tèrmiques (www.igualadapuntdemoda.com). Recomanable en temps de crisi.

Ens trobem amb la resta (l'Enric i la Carme, el Joan i la Palmira, l'Andreu, el Josep i l'Anna, el Toni, la Rosa i l'Alex), davant dels esports Pedraforca. Puntualíssims. Presentacions ràpides, només un grau de temperatura. Destí: restaurant Exquisit (Sant Josep 18 i 20). Local acollidor, de disseny i espaiós. Servei acurat. Taula rectangular. Tenim gana. Arriba una croqueta. Bonísima. Ens en podria dur mitja dotzena? Paciència. Llagostí amb broqueta. Amanida de fruites. Escalivada. Pernil. Gambes. Calamarcets. Coca de vidre amb tomàquet.

El Toni dona el seu vist-i-plau, feia de controller, no sia que falti un plat i ens les tindrem. Comencen a aparèixer els segons, a la carta. Orada, bacallà, entrecots. Alguns postres, cafè. Trenta-un euros per barba. No sé si seguim de rebaixes! Fora, al carrer, ambient siberià. Quarts d'una. Ens acomiadem volant. Ens veurem en unes hores.

Desprès de passar pel llit com per una sandvitxera, volta i volta, a les nou del dia nou primera trobada al bar Bosch (cala Caterina).

Carretera i manta, cap al coll d'Estenalles. Ens creuem amb la llevaneus tirant sal. Cinc sota zero. Baixant a Mura, deixem enrere la neu, i ens retrobem amb la resta de components en segona convocatòria, al costat del Centre d'Interpretació del Parc. Tenim noves incorporacions a la sortida (la germana de l'Enric, el seu marit i una parella d'amics, i el Xavier) i una baixa d'última hora (sembla que s'ha declarat, no el pla neu-cat, sinó el tiberi-cat).

Només creuar la riera de les Nespres, trobem un cartell que ens indica l'itinerari que farem. Toca seguir marques de color marró. Com a bons minyons, amunt que fa pujada. El Josep, en vistes de la curta durada de la sortida, afegeix dos bonus en forma de dues fonts, ja visitades en d'altres sortides. De tornada al camí marró, gairebé ens confonem de sentit. Fem mitja volta i agafem el camí que duia, i duu, de Mura a Montserrat.

Son les onze. Poc abans d'arribar a la creu de la vila, ens aturem a esmorzar, no sigui que se'ns ajunti amb el dinar. No fa massa fred. Sol tampoc. Desprès d'un talladet, una ratafia i unes catànies, enfilem el camí de la creu, reconstruïda l'any que en deien “de la victoria” (no sé de quí). Entre boscs (en falta una), albirem el nostre destí, el puig de la balma.

Una construcció que sembla feta d'argila i que es pot desfer en qualsevol moment. A mesura que ens hi apropem descobrim que està viu, que hi viu gent.

Hi tenen muntada una residència casa de pagès per a 15 persones ben original, amb una capella i un museu de la vida que es feia per aquests pagos (www.puigdelabalma.com).

Desprès d'una visita força instructiva, reprenem el camí, ara de baixada, i acompanyats pel solet, fent ziga-zagues, fins al fons del torrent, i en uns 20 minuts arribem al punt de sortida.

Unes mans de maquillatge i estem llestos per anar a dinar. És increïble la capacitat d'endrapar que podem tenir. Serà perquè anem al famós restaurant de Cal Carter (www.calcarter.net), i no podem fer un lleig?

Pugem pels carrers del poble de Mura com si seguíssim un joc de pistes,doncs a cada racó hi ha tionsi pessebres, fins arribar al lloc del segon tiberi en menys de 15 hores.

Ens tenen preparada, com ho sabien?, una taula pels 14, doncs el Xavier i els seus pares-representants tenen unpartit de bàsquet. Ja els hi dic jo, que el bàsquet no dona per retirar-se, només si et dius Gasol.Com a les festes majors, el dinar és com els focs d'artifici.

A partir de demà comencem el règim, fins al Nadal vinent.

El dolmen de Pedra Gentil

Diumenge 27 de desembre de 2.009. Última sortida de l'any. Les nou d'un matí amb el cel blau i un sol clar però tebi.

Som els primers en arribar al centre d'informació del Parc del Montnegre i el Corredor, al costat de l'esglèsia. Tres graus de temperatura. La Maria, el Toni i un servidor, carreguem les nostres piles solars, quan ens trobem amb la Palmira i el Joan. Poc a poc van apareixent la resta: la Teresa, el Jaume i la Montse, el Josep Plaza, l'Andreu i la Tona, i el Josep i l'Anna.

Sortim del poble pel carrer del Montseny, atravessant un pont sobre la riera, on trobem un rètol de la caminada. És una circular. Dues hores i mitja. Marques verdes i blanques. En alguns moments coincidirem amb el GR-92. Amb unes quantes giragonces, guanyem alçada, que ens permet veure el perfil del Turó de l'home enfarinat.

En uns escasos tres quarts d'hora arribem a la primera fita destacable: el dolmen de la Pedra Gentil. Situat en un petit turonet ple de rocs i arrels, i rodejat de pins, trobem una petita construcció d'un metre seixanta d'alt i uns dos metres d'ample. Es tracte d'una estructura primitiva de pedra, aparentment reconstruïda, i segons el nostre informador (el Toni) aquest no era el seu lloc original, si no que hi va ser traslladada.

Si no ho sabieu, estem en un lloc amb moltes històries de bruixes... quina por! Fotos de grup, foto de bruixetes, foto de bruixots, fotos del dolmen pel davant, pel darrera, per dins, per fora. Tanta foto ens fa entrar gana. Això te arreglo fàcil: apa som-hi!

Tornem pel bon camí. Entre alsines sureres i per una ample pista forestal, ens acostem cap a una campanar que sobresurt del bosc. Es tracta de Santa Eulàlia de Tapioles, una esglèsia en runes, amb un absis romànic i un petit cementiri tancat.

Al cap d'uns vint minuts trobem la masia de Can Pradell de la Serra, un refugi de ciclistes. Segur que s'hi esmorza bé.

Seguim la ben marcada ruta, sempre amb els colors verd i blanc del sender local, fins que carenem el punt més alt, on comencem a devallar cap a una masia convertida en casa de colònies. No se quí s'endarrereix una mica per collir cireretes d'arboç. Quina melmelada! Ja la tastareu. Ull que coloca, em diuen.

Les dotze van tocant..., migdia a Vallgorguina. Fem temps al petit mercat que hi ha al poble. Mentre alguns aprofiten per carregar verdures, per compensar els tiberis de Nadal, altres acaben amb les reserves de mel d'una altra parada.

Apa cap al cotxe. Encara no. Toc de vermut. Lloc: el casal del poble. Refrescs, escopinyes, olives, patates fregides. Seguim la dieta.

Ara si, tornem cap a... al restaurant.
Encara tenim un forat a l'estomac. No serà que avui em cremat massa calories? Destí: restaurant Amarena (www.restaurantamarena.com) a La Palma de Cervelló. Som nou elements que avui no tenim cap obligació familiar. Res fàcil en aquesta època. A mig demanar se'ns afegeixen dos elements més, als qui les filles no els hi tenien el dinar preparat. Ben fet.

Taula llarga, llar de foc, llum natural, bon servei, bona carta, un bon cava (Rovellats). No ho semblava quan arribavem amb els cotxes. És que no s'ha de jutjar per les aparences. Ja m'ho deia la meva iaia.

Tots els dies dolents foren com aquest! Bon Any Nou!!

Dolços de tardor: codonyat

Procediment: es bullen els codonys durant 25 minuts, es pelen i es trossegen. Es pesen, i per cada quilo, 700 grs. de sucre. Es barreja tot i es deixa macerar 3 o 4 hores. Es posa a coure amb el suc que ha fet, a foc lent. Si es vol el codonyat fosc, com en aquest cas, es fa bullir una hora o una mica més, vigilant que no s'aferri. Un cop fet, s'hi passa la batedora perquè quedi fi. S'aboca en motlles de terrissa, ceràmica o vidre (no han de ser gaire fondos).

Riscos: El codonyat quan bull, esquitxa molt i crema.

Preparacions prèvies: Es pot anar preparant tot i deixar la maceració del matí per a la tarda, i acabar la cocció.

Conservació: Es conserva molt bé durant 7 o 8 mesos, tot i que, a mida que passa el temps, es va assecant.

Recepta del llibre "Dolços de tardor" de la col·lecció La cuina de cada dia, de la Mariona Quadrada, Edicions El Mèdol.

Comentari: aquesta professora de cuina ho fa molt fàcil, tant que a mí em queden bé plats que mai hauria imaginat, no per la seva complexitat, si no per la seva proximitat al sabors de sempre (un codonyat, un fricandó, una sopa de ceba, un caldo, un pollastre rostit...). Dir-vos que la majoria de títols estàn exhaurits, però alguns encara es poden trobar a la mateixa editorial.

La serra de l'Obac

Dissabte dinou de desembre de 2009, quarts de vuit d'un matí fred, molt fred. Camí de Rellinars, quatre mosqueters, vull dir muntanyers, parem a fer un tallat a l'àrea de servei de Rubí. Sense el café, el Toni no és ningú. Som: l'Andreu (xofer), el Josep, el Toni i jo. Arribats a l'aparcament de la casa nova de l'Obac, ens trobem amb el Martí i els Senserrich (el Joan i la Palmira), els set magnífics. Algunes han preferit quedar-se sota el nòrdic. Comprensible. D'altres apareixen a mitja potència. Ahir va ser el dia mundial dels sopars d'empresa.

El més difícil de tot -encertar el camí, ho fem de primera, sense discursions. Pugem per un camí fressat entre mates de romaní florint. Arribem a la carena. Les vistes, dignes del millor espectador del liceu. Al davant les formacions de la serra de l'Obac, al darrere la postal més maca de Montserrat, amb la roca foradada inclosa.

Seguim per un camí molt transitat, però sense marques clares. Anem carenant per un bonic camí. El dia, encara que molt fred, ens acompanya. El ventet ens permet veure les muntanyes nevades, des del Cadí fins al Canigó.

De camí al collet estret, el punt més alt de la matinal, passem per un antic pou de glaç. Algun estomag comença a demanar l'hora d'esmorzar.

Baixant cap a l'hostal de la Barata, antiga fonda del camí ral, possem el fre i ataquem els entrepans, alguns freds i d'altres mig descongelats. De postres, condonyat i un talladet (novetat en les sortides) servit pel jovent del grup, el Joan i la Palmira (ja ens agradaria tenir la seva joventut d'esperit).

Arribats a la carretera que mena al coll d'Estenalles, ens deixem seduïr per la proposta de l'Andreu, refrendada per un bon coneixedor de la zona,

el Martí, de no tornar pel mateix camí. L'aventura és l'aventura.

Deixem la carretera per endinsar-nos pel bosc del salari, fins arribar al GR, on trobem un naixement mai vist fins ara. Ple de detalls, un hort, un ferrer, Moreneta i un caganer, un poema i una caixa amb llibreta de registre, llapis, bolígrafs, maquineta de fer punta, en fi, complertet del tot.

Desprès de signar-hi tots, carenem fins un pas que ens demana una mica d'atenció. Rondinem una mica, però ens ho passem bé.

Ara amb Montserrat al davant, retrobem el camí inicial, fins als cotxes.

Total cinc hores, que per una matinal no està gens malament.

Un bon camí, bona companyia i les piles carregades per afrontar la setmana.

Últim dia de viatge.

Anem apareixent com els misteris del rosari, d'un en un. Ataquem l'esmorzar com experts, ja que n'és el tercer que fem a l'hotel NH, i anem amb els trets dirigits (suc de taronja, pa amb tomàquet, dolços...).

Sortim aviat cap al barri de Boca, per arribar abans que el gruix dels autocars. Entrem per una placeta on ens aborden fotògrafs amb aquells cartons on ni poses la cara, i sembla que siguis una estrella del tango. Si tot fos així de fàcil! Només per la "cara"!

Una topada d'aquest tipus, no està exempta de

paraules, tantes que al final gairebé som parents. Fixat'hi.

Comencem el caminito pel barri: finestres de colors vius, balcons de colors vius, parets de colors vius..., és un barri molt

viu, això si, moltes tendes petites i pocs veïns.

Aquesta combinació de colors sembla feta pels creadors dels teletubis o per Agata Ruiz de la Prada. Crec, però, que aquí és on els arcs de Sant Martí toquen a terra i deixen el seu toc de màgia, encara que poca. Avui no "ruge la bombonera".

De tornada al centre, no sabem què fer; semblem turistes vivents, ens movem automàticament, anem fent tombs: ara en taxi fins al barri de Palermo (una mena de carrer de Sans), ara en metro, ara a peu. Decidim "romper filas" i que ens trobarem a Puerto Madero per dinar.

Som els últims d'arribar-hi. Anem a dinar!

Sembla fàcil, però algú ha fet el treball de camp previ, a l'estil d'aquell director general d'una empresa de sabons: "busque, compra y si encuentra algo mejor, cómprelo!" 

Doncs aquest algú, l'ha encertat. El restaurant Marcelo és un final de festa ideal. Bon ambient, bon servei, bon producte i menjar italo-argentí de qualitat. Això ens ha ajudat a recuperar l'esperit baix.

Només ens queda fer temps, fins que ens vinguin a buscar per marxar cap a l'aeroport.

Tot i haver estat un viatge on les compres no han estat les protagonistes, sembla que aquesta tarda ho seran una mica.

Anem pels carrer com si fossim enfadats. És l'últim dia a l'Argentina.

Ens repleguem a l'hotel. Una bona dutxa. Tancar les maletes. Comença la professó cap a l'aeródromo. Tenim el vol a les 23:40h. Anem amb prou temps. Sort. Passem controls, facturacions, més controls, duty-frees, fins arribar a la sala d'embarcament. Només resten dotze horetes de viatge!

Escala a la capital del reino. Més controls. Decomisen una partida de dulce de leche de l'Araceli. Avió i cap a casa. Diuen que no es fa cim, fins que no ets al camp base. Nosaltres ja hem arribat, ja som aquí! Bé, tots menys la maleta de l'Araceli.

Petons, abraçades, sentiments creuats. Som gent especial, amb molts quirats. Ens coneixem una mica més. Encara que passin dies sense veure'ns, reprendre'm la conversa com si fos ahir mateix. Duem moltes imatges gravades, amb sons incorporats, que no es poden reproduïr amb cap aparell, guardats allà on ens possem el barret.

Quan s'acaba un viatge?

Quan arribem a l'aeroport? quan arxivem les fotos? quan les ensenyem? quan arriba el càrrec de la Visa? Mai, si un no vol. Només cal possar la mirada perduda i començar, clic, a passar les diaspositives, clic, Buenos Aires, Bariloche, Nahuel Huapi, cerros nevats, boscs centenaris, clic, cruce de lagos, pluja, salts d'aigua, Punta Arenas, pingüins, gelera Grey, clic, torres del Paine, neu, boira, cotxes, estancias, llibertat, guanacos, clic, Cerro Castillo, Puerto Natales, clic, El Calafate, llacs blaus, Perito Moreno, aigua, gel, vaixells, clic, El Chaltén, Fitz Roy, ruta 40, clic, clic, clic...

AIXÒ ÉS EL QUE MÉS S'ASSEMBLA AL PLAER!!

Avui ens espera un dia rar.

Tindrem més ritme a la nit que al matí. Anem apareixent poquet a poquet, per esmorzar, l'única feina d'aques matí, a part de tancar les maletes. Hi ha una certa tristor a l'ambient. és l'últim dia a la Patagònia.

La nostra sortida és esglaonada. No anem tots en el mateix vol. Els que marxen més aviat, arribaran més tard, doncs fan escala a Trelew, a la península Valdés.

Ens despedim tot fent broma, i ens disposem a matar el temps, fins que ens vinguin a recollir. Mentre seiem repartits per l'hotel, arriba el Napoleón amb el seu fill d'un anyet. Ens porta un detall pels del grup: una foto amb dedicatòria. Diu que no ens oblidarà: mai havia trigat tantes hores en fer el camí de El Calafate a El Chaltén!

Les noies han anat a la riba del llac a fer fotos. Tornen carregades de flamencs, dels de color rosa, no els dels països baixos. Paguem factures. Recollim els embalums. Fem com els més menuts, que s'enfaden quan els pares els hi diuen que toca marxar. Hi ha silenci.

En d'altres viatges, cap a la meitat dels dies, ja comences el compte enrere: falten sis dies, cinc, ... A la Patagònia no ha estat així. L'emoció del dia a dia no m'ho ha permés. Llastima que avui si hem començat el compte enrere.

Últimes notícies: el nostre vol, el segón, sortirà amb una hora de retard.

Pasem pel vell aeroport: última foto. Arribem al nou aeroport: cues, taxes, espera.

Buenos Aires ens espera.

On seran els 4 que han marxat més dora? El retard, més el canvi horari, fan que coincidim a la recollida de maletes.

Moments abans d'aterrar, el comandant ens ha avisat que travessaríem una tempesta (no hem tremolat gaire), i que es dirigia cap a la capital, com nosaltres.

De camí a l'hotel, concretem amb l'Ariel l'activitat d'aquesta nit: el TANGO.

Un cop sortim de la terminal, tenim la sensació d'entrar en un forn: forta humitat i més de 30 graus. Tinc complexe de roca al desert.

Mitja horeta per posar-nos guapos i cap a la esquina Carlos Gardel.

Entrem en una sala plena a vessar. Sort de la reserva feta. La platea és plena de taules, amb gent sopant. Som a les antípodes d'on vem sopar anit. Més cambrers que clients. Velocitat al servir, velocitat al menjar, beguda lliure, que comenci l'espectacle!

Reconec que tot i ser una turistada, l'espectacle ha estat vibrant, colorit, proper, molt proper (estavem a peu de l'escenari).

És un ball passional, amb moviments arriscats pel que fa a la coordinació de les patades, a vegades trist, molt trist, i d'altrs alegre com un can-can. Pel que fa a la

música, ritme coneguts, que t'atrapen.

A la sortida de la gala, tot organitzat. Només hem de buscar el bus que ens durà a l'hotel. Tornem satisfets i cansats.

Què fem? Què fem? Apa, anem a fer una copa? Valen. Taxis i cap a

Puerto Madero, la zona cool de Buenos Aires. Es nota que no estem habituats, ens costa escollir local on seure, i aquest temps l'acabem pagant, doncs la tempesta que varem avançar amb l'avió, ens ha vingut a saludar i ens empeny cap a l'interior del local.

Tothom surt corrents a la caça d'un taxi, més be a la pesca, pel munt d'aigua que ha caigut en un moment.

Arribats a l'hotel, toca guardar la roba de guapos i a dormir. Com els comdemnats, volem apurar fins l'últim sospir.

Ja negre nit arribem a l`hotel.

Temps just de canviar-nos i anar a fer una sopeta al bar. ¨Hoy no tenemos¨. Fallo, no havíem avisat de les nostres intencions. ¨Tendran que ir al restaurant". Buenu.

Dues taules plenes. Una única cambrera. N'arribem dotze de cop. Estrés.

Aquí no sabem que és això! Juntem taules. Ens les paren. Reparteixen les cartes. Parsimònia total. Demanem les begudes. Escollim plat únic: a falta de sopa, bona serà una amanida.

Cronòmetre en marxa. Tic, tac. Arriben reforços: una segona cambrera. Tic, tac. El cuiner sí deu estar estressat. Crec que una sopa hauria estat més fàcil de preparar. Tic, tac, tic, tac. Arriben els plats. Gairebé una hora de rellotge. Una mica massa pels nostres cosos baldats. El nostre cap ja està visualitzant les maletes que hem de tornar a tancar.

Si fossim a un musical, ara sonaria música amb força sentiments. És hora d'intentar compensar la feinada de la familia Parés, per fer-nos sentir les sensacions que ells havíen captat per aquestes terres, en el seu anterior viatge.

Com a mostra de la nostra estima, un llibre etnogràfic sobre els antics habitants patagons. Dedicatòria inclosa i signada per tots, perquè cada cop que l'obrin, soni la nostra gratitut, com si fos una postal d'aquelles, que en obrir-les s'activa un xip.

Ara s'han passat! M'ofereixen un detall del tot inesperat, diuen que per fer de tresorer. La meva reacció no està a l'alçada de tots ells. Dir-vos que ho he fet amb molt de gust, i sempre he trobat ajuda. Això sí, com la vida, el camí té revolts i sotracs, si no seria molt avorrida.

Demà sortim cap a Buenos Aires. Sort que no hem de matinar. A les 9 h. ens veiem.