dimecres, 16 de desembre de 2009

Últim dia de viatge.

Anem apareixent com els misteris del rosari, d'un en un. Ataquem l'esmorzar com experts, ja que n'és el tercer que fem a l'hotel NH, i anem amb els trets dirigits (suc de taronja, pa amb tomàquet, dolços...).
Sortim aviat cap al barri de Boca, per arribar abans que el gruix dels autocars. Entrem per una placeta on ens aborden fotògrafs amb aquells cartons on ni poses la cara, i sembla que siguis una estrella del tango. Si tot fos així de fàcil! Només per la "cara"!
Una topada d'aquest tipus, no està exempta de

paraules, tantes que al final gairebé som parents. Fixat'hi.

Comencem el caminito pel barri: finestres de colors vius, balcons de colors vius, parets de colors vius..., és un barri molt
viu, això si, moltes tendes petites i pocs veïns.

Aquesta combinació de colors sembla feta pels creadors dels teletubis o per Agata Ruiz de la Prada. Crec, però, que aquí és on els arcs de Sant Martí toquen a terra i deixen el seu toc de màgia, encara que poca. Avui no "ruge la bombonera".
De tornada al centre, no sabem què fer; semblem turistes vivents, ens movem automàticament, anem fent tombs: ara en taxi fins al barri de Palermo (una mena de carrer de Sans), ara en metro, ara a peu. Decidim "romper filas" i que ens trobarem a Puerto Madero per dinar.

Som els últims d'arribar-hi. Anem a dinar!

Sembla fàcil, però algú ha fet el treball de camp previ, a l'estil d'aquell director general d'una empresa de sabons: "busque, compra y si encuentra algo mejor, cómprelo!" 
Doncs aquest algú, l'ha encertat. El restaurant Marcelo és un final de festa ideal. Bon ambient, bon servei, bon producte i menjar italo-argentí de qualitat. Això ens ha ajudat a recuperar l'esperit baix.
Només ens queda fer temps, fins que ens vinguin a buscar per marxar cap a l'aeroport.

Tot i haver estat un viatge on les compres no han estat les protagonistes, sembla que aquesta tarda ho seran una mica.
Anem pels carrer com si fossim enfadats. És l'últim dia a l'Argentina.

Ens repleguem a l'hotel. Una bona dutxa. Tancar les maletes. Comença la professó cap a l'aeródromo. Tenim el vol a les 23:40h. Anem amb prou temps. Sort. Passem controls, facturacions, més controls, duty-frees, fins arribar a la sala d'embarcament. Només resten dotze horetes de viatge!

Escala a la capital del reino. Més controls. Decomisen una partida de dulce de leche de l'Araceli. Avió i cap a casa. Diuen que no es fa cim, fins que no ets al camp base. Nosaltres ja hem arribat, ja som aquí! Bé, tots menys la maleta de l'Araceli.

Petons, abraçades, sentiments creuats. Som gent especial, amb molts quirats. Ens coneixem una mica més. Encara que passin dies sense veure'ns, reprendre'm la conversa com si fos ahir mateix. Duem moltes imatges gravades, amb sons incorporats, que no es poden reproduïr amb cap aparell, guardats allà on ens possem el barret.

Quan s'acaba un viatge?

Quan arribem a l'aeroport? quan arxivem les fotos? quan les ensenyem? quan arriba el càrrec de la Visa? Mai, si un no vol. Només cal possar la mirada perduda i començar, clic, a passar les diaspositives, clic, Buenos Aires, Bariloche, Nahuel Huapi, cerros nevats, boscs centenaris, clic, cruce de lagos, pluja, salts d'aigua, Punta Arenas, pingüins, gelera Grey, clic, torres del Paine, neu, boira, cotxes, estancias, llibertat, guanacos, clic, Cerro Castillo, Puerto Natales, clic, El Calafate, llacs blaus, Perito Moreno, aigua, gel, vaixells, clic, El Chaltén, Fitz Roy, ruta 40, clic, clic, clic...

AIXÒ ÉS EL QUE MÉS S'ASSEMBLA AL PLAER!!

Cap comentari:

Publica un comentari