dilluns, 8 de febrer de 2010

La fou de Tous

Passen 25 minuts de les 7 del matí de dissabte 6 de febrer. No fa gens de fred. “Hoy va a ser un gran dia, planteatelo así...”, com diu la cançó.

Com deia l'ex-honorable (ja no ho és d'honorable?) Jordi Pujol, “avui no toca”. En efecte, avui tocava anar a la neu, però no toca. L'augment del risc d'allaus (grau 3-4 moderat-alt) i el final de Pirena a la Molina ens han fet desistir. Però el nostre cos ja estava preparat per la marxa, teníem alguna hormona disparada (deu ser la trekinina) i l'entrepà al congelador. No podíem faltar a la cita muntanyenca. Ens diem Maifemcim, no Maisortim, eh!

Concentració dels cinc mosqueters (el Josep, el Martí, la Tona i l'Andreu) al bar Bosch, antic final dels autobusos Oliveras, quan eren de color blau. A mig camí recollim al sisè (l'Alex), i Titu cap a Igualada.

No fem cas de la dita que diu “a Tous i Montmaneu si no és per feina no hi aneu”, i arribem a Sant Martí de Tous a ¾ de nou del matí, a la mateixa hora de l'autobús de línia. A la parada, a 5 graus, 5 dones amb 5 carrets, per anar a gastar a 5 cèntims a la capital de la comarca, o de la vegueria (?).

Un cop guapos, prenem el camí a l'ermita de la Mare de Déu de Sentfores, que surt davant de la que fou l'oficina bancària de la Caixa Penedès (vells records, èpoques que no tornaran). En poc més de ½ hora ens hi plantem al davant. Mai millor dit. Desmuntem els embalums en un turonet davant mateix de l'ermita. Abans però, hem anat a veure la font de la Verge. Només seure'ns a esmorzar, ha començat a bufar vent de valent, que fa que la sobretaula sigui curta.

Ens acomiadem de la Verge i desfent el camí, tornem a la pista principal. Saludem força ciclistes de BTT. La salutació és diferent a la dels caminadors, hi ha dues opcions, la més curta i concentrada (un bon dia ràpid i repetitiu, tantes vegades com ciclistes et creuïs), o la més llarga (boooon diiiiiia) que dura des del primer fins l'últim. La veritat és que tots ens han saludat, que no sol ser molt corrent.

En uns cinquanta minuts, prenem un caminet a la dreta que ens mena cap a la riera, que s'estreta i és més frondós, fins que veiem un cartell que ens confirma que no ens hem perdut. Faltaria més.

Mira que portem dies de pluja, d'humitat, de borrasques, de baixes pressions, què si els hectopascals, què si els mili bars... doncs res, el salt més sec que el gos de can Pinyol. Sort d'un cartell, que encara ens emprenya més, doncs si veu el salt ple d'aigua a vessar.

Un cop ens passa l'emprenyamenta, gaudim del lloc. És majestuós, ple d'aigua deu ser la... Això és culpa del diable pelut que te una cova pels voltants. Segur (no de Calafell).

Tornem, ara de pujada, a la pista que ens acompanyarà fins al mas de l'Aubareda. Passem per camps verds de cereals, que contrasten amb el blau límpid del cel, per on corren esperonats pel vent del nord núvols fugissers. La mirada es relaxa. L'esperit també.

Anem en grupets petits (clar només som sis), xerrant i apropant-nos de nou a Tous (res a veure amb cap joieria, eh senyores!).

Fem la foto de grup a la solemne creu de terme que hi ha a la plaça de l'església i cap a casa.

Fi d'aquesta matinal. Curta però agradable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada