Agafem 3 taxis per anar a dinar, que ens deixen a "tres cuadras" del restaurant Desnivel (Defensa, 855). Tenim taula reservada per dotze. De primer empanadilles de carn, provoletas i amanides, per acabar amb "bifes de chorizo mariposa" i "asados de tira", postres i infusions; total 605 pesos argentins (no arriba ni a 12 euros per persona).
Després del dinar, gens car per la qualitat de la carn que ens han servit, hem agafat el carrer Defensa en direcció a la plaça Dorrego, en ple Barri de Sant Telmo. És un carrer peatonal. Fa sol. Agraïm caminar després del menjar pantagruélic. Antiguitats, música de tango, restes d'un societat en liquidació. Noms de comerços que no desentonen amb les lletres milongueres i peliculeres: Un lugar en el mundo, Lo que tenía la abuela. Gent per tot arreu, a les terrases, als balcons, veient la vida passar.
Trobem més catalans, que no saben fer entendre la nostra situació nacional; sempre comformistes. Ens interpelen els Argentins, crec que amb la única intenció de respondre ells mateixos a les seves preguntes. No tenen fi.
Continuem Sant Telmo amunt, fins arribar al parc de Lezama. És ple de gent asseguda a la gespa. Parelles, estimant-se. Families senceres assegudes en tumbones de plàstic. Que no falti el mate. Tasseta i termo gran. És festiu i disfruten del parc com si fos l'últim dia de sol.
L'Andreu ens contagia el seu interés pels arbres exòtics que hi ha per tot arreu. Ens aturem davant d'un amb fulles vermelles, es diu cresta de gall.
Sentim de fons la remor de la "bombonera". Avui juguen el Boca Juniors i el San Lorenzo de Almagro (1-0). Segons ens comenta el taxista que ens duu de tornada cap a la Plaza de Mayo, quan hi ha partit tanquen el tràfic unes 4 quadres al voltant de l'estadi i cada cop que creues un carrer, t'escorcollen. Massa violència als estadis argentins, crec. Sembla ser, que tot i això, hi ha gent que va al futbol amb armes. Increïble.
Arribem de nou a la Plaza de Mayo i, primera decepció, la Casa Rosada és depriment. Suposo que s'ha contagiat de la situació de les Madres que es manifesten pel seu davant. Creuem la plaça en direcció al nostre hotel (NH), i ens parem a fer un café. Es comenta la intenció d'anar a sopar a Puerto Madero, una mena de port olímpic.
Continuem caminant, i al poc temps, ens aturem en una de les icones de la ciutat: el Café Tortoni, seu de tertúlies i visites de gent famosa. Fem una cua de 20 minuts, i el lloc no ens defrauda, ens trasllada als anys vint del segle passat, amb tot el seu esplendor. A part d'un bon café, ben servit per professionals, demano uns "alfajores de chocolate blanco", el meu primer postre argentí. Bo i empalagós.
Quan sortim del local, comença a qüestionar-se el fet de no sopar. Finalment, el cansament del dia (canvi d'horari + 3 hores i 11 mil quilómetres) consumeix les poques energies que ens quedaven. Demà a les 8'30 h. ens trobarem per esmorçar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada