D'Arbolí a Siurana, amb extra fins a Cornudella de Montsant

8 de gener de 2.011

Primera sortida de l'any. Alguns l'anomenarien “sortida dels torrons”, per allò d'intentar cremar greixos adherits al voltant dels simpatitzants d'aquests dolços. Dia clar, amb una llum color pastel que ens acompanya al començament, mentre sortim del poblet mig endormiscat d'Arbolí.

Hem deixat els autos aprop dels safaretjos públics, mentre marxem pels carrers més alts del poble, per entre camins rodejats de vinyes, cap una bonica i enlairada ermita, que vigila els Arbolins, i con deia un dels seus versats vilatans -Antoni Salvadó i Salvadó: “Allà dalt on la nua carena, gairebé s'ajunta amb el cel blau, ajocada en la soledat serena, hi ha l'ermita del gloriós Sant Pau”.

La seva façana recull les ombres d'un gran roure, que li dona un aspecte d'església viva, amb venes, que del terra s'enfilen al més alt del campanar. Entrem amb l'ànim tafaner, i surto donant gràcies pel dia que tenim per compartir tots plegats.

Després d'un revolt pronunciat, potser massa aviat, allà al davant, Siurana, encimbellada sobre el pantà, rodejada de boscos, i empentada a la serra del Montsant.

Poc després de xerrar amb els amos del Mas del Salin, finca dedicada al turisme rural, decidim aturar-nos a esmorzar, no per la feina feta, més que res perquè no se'ns ajunti amb l'hora de dinar.

Reconfortats comencem a baixar cap al grau de Vincabrer, ara per l'obaga, passant per llocs amb uns tolls d'aigua tan cristallina, que les fotografies no ho poden recollir de la mateixa manera que ho veuen els nostres ulls.

Arribem a una cruïlla, amb una senyal metàl·lica del Reus Deportiu, a l'esquerra el riu Siurana, a la dreta el grau del Bodro, i els que anem al darrera de la fila, sentim veus en totes dues direccions, serà el ressò? Ep, on sou? Pregunta gens escaient, doncs cadascú és on és, i les respostes son igual de curioses: aquí. A crits, a l'estil d'aquell anunci de telefonia basca (Patxiiiii), decidim fer cas a la ressenya i fer reunió a la dreta de la senyal. Arribem a un acord consensuat per seguir per aquest cantó. Sort que ha estat consensuat, perquè el camí s'ha tornat emboscat, esgarrinxador, desanimador. Els que es van “perdre”, tot xerrant, cap a l'esquerra de la senyal, encara ara diuen que el seu n'era de millor. Però les normes son les normes.

Però amb paciència tot arriba, i nosaltres ja som a la llera del riu, i trobem gent i tot. No anem tan malament. Bé, Siurana és una mica més amunt, però res que no sigui suportable. A més, el solet ens ve a veure, i converteix la pujada, en un streap-tease continu.

Passem per una zona anomenada la tronera, amb unes parets de roca molt curioses, algunes d'elles plenes d'aprenents de spidermans, aferrats a les escletxes com els imants a la nevera.

Ja som a Siurana, i gairebé sense poder gaudir més que de les runes del seu castell, uns quants prenen un taxi de tornada a Arbolí, mentre que la resta de la colla, decidim seguir camí a vall, per fer guanyar temps al taxista, quan ens vingui a recollir.
Entre pitus i flautes, i en poc més d'una hora som a Cornudella de Montsant, això si, fent la volta per la cua del pantà, que semblava petit el condemnat.

Un cop junts de nou, no hi ha cap problema en posar-nos d'acord: tots tenim gana i pensem fer el possible per matar-la. I la veritat és que al restaurant L'Hostalet ens hi ajuden, cosa difícil de dir desprès dels dies gastronòmics-nadalencs passats. Gràcies Sant Pau, d'Arbolí.

Mont Caro

11 de desembre de 2.010

Sortim de negre nit, seguint l'estel del sud, que ens guia cap a les terres de l'Ebre, a l'estil de l'estel de Natzaret amb els Reis Mags, això si, pagant els preceptius peatges de l'autopista, no ens n'oblidéssim. Fem una parada a l'àrea de servei passat L'Hospitalet de l'Infant, on prenem uns cafetons, mentre el sol es desvetlla per l'horitzó.

Travessem el riu Ebre a Tortosa, passem per Roquetes (a Roquetes voy, a Roquetes voy, de Roquetes vengooo...), i enfilem una carretera, que pels sots que te, sembla que hagi patit un bombardeig, direcció al refugi del Mont Caro. Deixem enrere oliveres centenàries, saludem una cabra petrificada i ens maregem una mica amb la munió de revolts que negociem. Sort que el cafè és a lloc.

Deixem els cotxes en una cruïlla del GR-7. Aquí ens anem trobant tots el que avui teníem ganes de fer camí junts, gent del Maifemcim i de l'Agrupació Sant Jordi d'empleats de la quasi difunta Caixa Penedès; més de vint ànimes amigues de la muntanya.

El fred és intens. La zona per on caminem, tot i l'esforç de la pujada, no ajuda a entrar en calor; és l'obaga, camí del Coll dels Pallers. Anem en fila de un, i les converses és limiten, com a molt, al company de davant i al de darrere.

Bones i males notícies. La bona, que el solet ens ha vingut a veure, i esmorzarem calentons. La dolenta, que més avall hi ha una boira empipadora que no ens permet veure ni el delta, ni el mar.

Però la bona, guanya. Repartits sota un dels pallers del coll, ara petem la xerrada amb un, ara amb una altra, fem fotos, riem, compartim.

El paisatge es torna màgic, el sol porta una mena de filtre, que fa que les roques semblin més blanques, el verd dels arbres més intens i el blau de les muntanyes dels voltants més blanquinós.

Anem avançant per plans, amb el mar (de boira) a la dreta. Som l'única nota de color que destaca sobre l'entorn. Els humans sempre anem a l'inrevés. Res de passar desapercebuts. Que se'ns noti. Això si, que no quedin restes del nostre pas.

Ep, que ja es veuen les antenes del cim. Això sembla com passejar per Nova York, abans del 2001, sempre veies les torres bessones, però no arribaves mai.

El camí és perdedor, però és fàcil de seguir, i això no ho dic perquè soc l'últim de la fila. És una sensació estranya, però agradable. No saps ben bé per on as d'anar, però mentre avances, ho veus clar, evident. És alhora emocionant i segur, no cal preocupar-se, cal fluir, com deia Bruce Lee, “we water my friend”.

Cal canviar poesia per prosa, doncs el darrer tram exigeix concentrar totes les energies de cintura cap avall. Es fa un silenci general, només trencat per la felicitat de fer cim.

Cal puntualitzar la darrera frase: només som feliços en fer el cim? Ho som mentre pugem? I quan baixem? I quan som a baix? I....? La meva resposta: ho som sempre que podem!

Curiositats, som al cim més ben comunicat de Catalunya, i em costa poder trucar a casa per dir que soc dalt de tot.

La baixada l'emprenem per un sender pintat per la Hello Kittie, de color rosa, ara per la carretera, ara per sender.

Un cop nets i polits, anem cap al Restaurant Pou de Gel, on ens espera l'esperit del sol en copa, plena de bombolles, que relaxa els múscul del riure, i ens fa entrar gana, per atacar l'últim esforç del dia: un bon dinar a la vora del foc.

Això és el més semblant a la felicitat.

Tossal de Mirapallars i Urgell

Dissabte 13 de novembre

Quarts de set del matí, negre nit. Acabo de comprar el pa per l'esmorzar. Poca gent pel carrer. Em passen a recollir quatre paios (l'Andreu, el Josep, el Toni i el Jaume). Ja ho sé, no motiven gaire, però avui les dones ens fan el salt (en el bon sentit). Ah, i no les trobem a faltar gaire! Explique-m'ho en poques paraules: muntem un Salvame de Luxe que no s'escapa ni el Papi di Roma. Rieu-vos del Lectures, del Aviat i del Deu Minuts. Ara bé, no entraré en detalls, ni que em tortureu, ni amb un polígraf al davant diria res.

Camí de Cervera ens avancen, pi-pip, l'Àlex i l'Empar. Hem quedat a fer un cafè i uns “canutillus” (de xocolata) al reformat forn del Pont d'Alentorn, passat Artesa de Segre. Pel camí, tot terrenys plens de caçadors i gossos, i boira i més boira, aliada dels animals que fugiran del seu fatal destí.

De tornada al cotxe, passem per Vilanova de Meià, terra de perdius (fan la fira d'aquests animalons la setmana que ve), i agafem una carretera local direcció a Tremp. Ens aturem al coll, on hi ha un mas anomenat Hostal Roig, que per l'aspecte, també ha patit la crisi.

Cap a l'est, la llum del sol, càlida, escalfa el terra, braçola els camps, acarona els brots verds, glaçats per la foscor, mullats per la rosada. Cap a l'oest, la boira enganya als vilatans més trempats de la capital del Pallars Jussà, els fa creure que el sol ha marxat cap a terres més temperades, que no surtin al carrer, que és massa aviat per aixecar-se.

I nosaltres, apa, amunt. Ens cenyim les corretges de les motxilles i enfilem per una roureda, rodejats d'ombra. Aviat, els diferents ritmes de marxa ens esglaonen, ens distancien.

Quan sortim de l'espessor del bosc, se'ns apareix la serralada pirinenca al fons, neu sobre blau, ara a l'esquerra, ara a la dreta. No és que es mogui, son els continus revolts de la pista forestal, ara a l'esquerra, ara a la dreta.

De sobte, em trobo una gentada asseguda a un coll, vet aquí, si son la colla amb la que he sortit aquest matí! Sort que tenien gana d'esmorzar, sinó no els veig fins a l'hora de dinar. Cadascú es baralla amb el seu entrepà mig descongelat. Corren olives, fruits secs, xocolata, codonyat... no ens privem de res, oiga!

Refets, enfilem la carena, ara amb vistes a la vessant de Vilanova de Meià, cap al Tossal. Em motivo: va que només queda un “Sant Ramon”, vull dir uns 300 metres. Es tracta d'una nova mesura de desnivell, dins l'àmbit muntanyenc Santboià, que funciona de la mateixa manera que les “unces” i les “lliures”, emprades de joves quan anàvem a comprar pernil dolç, per exemple. El següent pas seria buscar equivalents locals (espero que en proposeu, que esteu una mica ganduls enviant comentaris al blog): un Sant Ramon i mig és un Tibidabo, 10 Sant Ramons i mig una Pica, etc.

Desvariejant una mica (el meu cap i jo), fem cim. Sempre ajuda una mica per no sentir-se tan cansats. És com un ipod d'aquests moderns, però en comptes de música autista, que t'aïlla, fas desconnexions puntuals, com veieu poc transcendents.

Dalt, trobem una caixa metàl·lica amb un llibre registre, on deixem constància del nostre pas pel cim. Mentre voleiem els colors dels nostres sentiments, i fem la foto de grup, al fons, sobre el mar de núvols blancs, ens vigila, ens observa, Montserrat, la casa de l'ànima col·lectiva.

Avui estem forts. Carenem pel Montsec de Rubies, fins a la Tossal de la Torreta, el cim més alt de la Noguera. Si be, des d'aquest el Mirapallars sembla el més alt.

El dia és espectacularment agradable, solejat, quan comencem el camí de tornada. Arribats a Vilanova de Meià, comencem a buscar lloc per dinar. Mentre avancem per carrerons cada cop més estrets, ens trobem uns vilatans que ens recomanen un bon lloc: el restaurant del Casal Municipal.

Ja sé que a vegades les aparences dels restaurants enganyen, ja sigui per expectatives massa altes, o per una primera impressió errònia, com és el cas d'avui. I a més, segons els plats demanats, la caiguda pot ser lliure o pot venir un ascens al setè cel. Això si, tot es sublimat si estàs en bona companyia, prens un bon postre i un bon cafè.

Ens acomiadem dels veïns de taula, que celebraven el 96è aniversari de la iaia. No saben que portem un professional d'aquests actes!

De tornada a casa, mentre l'Andreu condueix, el Toni decideix no aclucar l'ull mai més en cap viatge!

Travessa Ull de Ter – Núria

4 de setembre de 2.010

Al contrari de l'última sortida de l'Agrupació Sant Jordi al Canigó, la d'avui es podria considerar una invasió. Som un destacament de 49 muntanyenques i muntanyencs decidits a passar-ho bé. Si be, passarem com ho fa el vent suau, sense deixar senyal. L'única senyal serà la que ha quedat gravada a la nostra memòria (riu-te'n dels discs durs).

Ens passa a recollir l'autocar que ve de l'Anoia. Son tres quarts de set del matí. Negre nit. Salutacions. No sé si em deixo algú per saludar. Espero que no s'enfadi. Mentre ens allunyem de la seu central del raïm fluorescent, l'ambient de l'autocar es torna més relaxat, els llums i els ulls es tanquen, tot i anar xerrant ara amb un, ara amb un altre.

Fem una aturada a l'àrea de Bellaterra, per acabar d'omplir l'autocar. El viatge dura el mateix que l'Ave a Madrid, unes tres horetes.

Tota l'estona duem un carregament de magdalenes dins l'autocar, gentilesa d'uns amics de l'Àlvar, que no ens deixen tastar fins a l'arribada (que no caiguin miquetes, que no duem gallinetes).

Arribem a destí, poc abans de les 10, i ens comencem a calçar les botes amb una ma, i a l'altre la magdalena. Difícil, eh! Deixem un dels últims revolts de la carretera que va cap a Vallter 2000, per enfilar-nos pel GR11, camí del coll del Nou Fonts i Núria, amb el desig que tothom hi arribi. Avui, fer mitja volta no és gaire assenyat, doncs l'autocar ja haurà marxat (apa quin rodolí).

Poc temps desprès, passat el refugi d'Ull de Ter, i sota la mirada del Gra de Fajol emboirat, parem a esmorzar. Fa sol (do-re-mi).

Feina feta, enfilem la pujada al coll de la marrana. No sé perquè, però he escrit marrana amb minúscula. No està gens bé. M'he deixat influir per un dels seus significats. Però, si Fajol i Ter van amb majúscules, la Marrana es mereix el mateix nivell topogràfic, no?

En aquest punt, ja no hi ha marxa enrere. L'autocar va camí de Queralbs. Els nostres pensaments miren cap al cel un moment.

Mentre la tropa anem baixant alegrement, els núvols pugen com senyals de fum que diuen: “aviat tornareu a pujar”.

I efectivament. Només creuar les aigües de Ribes, vull dir del Freser, l'avís es compleix. Canvi de pinyó. El Balandrau ens mira de reüll. Tranqui, que avui no pugem, anem cap al coll de Tirapits. El grup es mou uniforme.

Els caps de l'expedició se'ls veu relaxats, però atents. Un cop dalt, recuperem la bufera i el cor torna al seu lloc, i tenim la recompensa de veure la vall de Carançà als nostres peus, amb el seu imponent rosari de llacs.

Xino-xano cap al pic de la Fossa del Gegant on ens fem la foto de grup. Cada cop no és que sigui més difícil fer-la, si no que hi surti tothom. Si som colla, que quan la torno a mirar descobreixo gent que no recordava que van venir. L'edat no perdona.

Entre tot això, hem seguit caminant, carenant, passant pel pic de Nou Creus, quan tot d'una, apareix Núria, uns 900 metres més avall.

Cal agafar forces per emprendre la baixada. Hora de dinar. Pim-pam. Enllestim en mitja horeta. No és que tinguem presa, el bufet lliure és curtet. Però avui no cal pagar, avui el paisatge ens paga a nosaltres.

La baixada la fem agrupadets, el cansament va per barris. Arribem al Santuari tres quarts abans de l'hora prevista. Es veu que al cremallera de les 5, hi teníem un vagó especial per a nosaltres, però es decideix avançar la tornada. Resumint, ens queden uns minuts, que alguns aprofitem per anar a prendre un refresc, altres anar al lavabo, altres per no fer res. Ja dalt del cremallera, ens toca anar drets fins a Queralbs, on ens espera l'autocar, que completa el cèrcol. Qui voldria tornar a peu ara?

Ens espolsem la pols del camí, ens eixuguem la suor de l'esforç, ens posem colònia per alegrar l'ambient, ens felicitem pel camí compartit, ens acomiadem desitjant veure'ns de nou.

Puigllançada

Últim dia d'agost de 2.010, diada de Sant Ramon i festa major de Vilafranca.

Semblant a la pel·lícula, però amb el dia canviat: els dimarts al sol. Sortim com si anéssim a treballar, per l'hora que és. Però no. D'inici tenim una sensació estranya, com la d'aquells nens que falten a escola, que fan campana, vaja. Però ens passa a la mateixa velocitat que va el cotxe, és a dir, ràpidament. Què be s'està. Aquest és l'estat natural de les persones. Hauríem de pagar per dies com aquest (és un dir, no sigui que m'escoltin els d'Hisenda o el Millet, i la fotem bona).

Avui, per començar a caminar, només cal seguir aquell riu amarronat, que cantava la Trinca, fins més amunt del seu naixement. Revolts recargolats fins arribar al pla d'Anyella. Pocs animals. Poquíssims cotxes. Una immensitat de prats verds. La carretera solitària em recorda aquella ruta 40 de la Patagònia. Flash.

Deixem el cotxe a la vora d'uns remuntadors. Al costat seu, dos vagons del carrilet, recordant que l'estació d'esquí és propietat de Ferrocarrils de la Generalitat. O sigui que també és nostra, no? Comentari: els calés que haurà costat el transports dels vagons, i l'estampa horrible que dibuixen. Voto per a que els treguin.

Comencem a caminar sota la mirada d'un búnquer, per sort buit. Del cim, cap notícia. Ens haurem de fiar de la ressenya. Enfileu-vos per aquí, fins al torrent. Ara a la dreta. Si teniu forces, tot recte. Un flanqueig per aquí, una giragonsa per allà, una ziga-zaga. Assolim, pugem, arribem, creuem, travessem, avancem, girem. Quina feinada, i tan fàcil que ho fem, eh companys. Perquè s'ha de tenir gràcia per escriure-ho, i també per interpretar-ho. I tot això, sense tenir por a equivocar-se, que és una d'aquelles coses que tota persona sap fer bé, i de la que no cal penedir-se, si més no, aprendre'n.

Seguim camins que en diuen de vaques. Però no se com s'ho fan amb les quatre potes que tenen, en un camí tant estret, que ens fa caminar, un peu al davant i l'altre al darrera, com les models d'una passarel·la. Això sí, sense el preceptiu moviment de malucs descontrolat d'aquests pals d'escombra. Quina fila que faríem. I les vaques es fotrien un tip de riure, allà estirades pel terra.

El dia és clar. Només uns núvols per l'horitzó, cap a la costa. Anem apropant-nos a l'estació superior del remuntador. Per primer cop veiem l'estructura metàl·lica del Puigllançada, antic repetidor, que l'únic pel que serveix és per orientar als caminants, com si es tractés d'un far. Torno a votar per a que la treguin.

Filats i canyars a banda i banda. Tornen a venir a la memòria imatges de la Patagònia. Pista de terra. Matolls arrodonits. Pedregam. Horitzó. Flash. No hi han guanacos. Quina llàstima.

Vencem l'últim repetjó. Maifemcim som al cim. Ignorem la megapantalla, i ens instal·lem, després d'abrigar-nos, al vèrtex que hi ha al constat d'un pessebre. Mentre esmorzem, prèvia trucada a les respectives, fem el concurs habitual de reconeixement dels cims dels voltants. Segur que algun n'encertem (el Pedraforca), però com que no hi ha cap veu en off que ens corregeixi, tira que vas.

Avui no cal obrir gaire l'objectiu de la càmera per a fer la foto de grup, només som dos pajarus: el Josep i un servidor. Recollim i ho deixem tot net, i enfilem cap al cotxe pel mateix camí.

No patiu que tot està planificat: avui dinarem a Castellar de n'Hug. No crec que trobem massa gent.

Efectivament, tranquil·litat total. Desprès de comprar pa, coca i botifarra, entrem a la Fonda Muntanya. Som els segons a seure a taula. Ens rentem cara i mans. Estem més presentables. Bon servei i ràpid. De fons, el telenotícies. Amanida i llom per a mi, plat únic pel Josep. Pobrissó. Si, si. Escudella i carn d'olla. No se l'acaba. N'hi havia per a mig regiment.

Anem acabant la feina, mentre la mandra s'apodera de l'ambient. Quina soneta. I ara toca agafar el cotxe riu avall. Tots els dies dolents, siguin com aquest.

La Mola i Sant Llorenç del Munt

28 d'agost de 2.010

Excursió “single” -que no vol dir de solters, vull dir que no és “long play” (terminologia antiga, de quan existien discs de vinil): vol dir que és a prop, no matinem gaire i tornarem a casa a dinar.

Hem quedat que ens passarà a buscar l'Àlex, i anirem a recollir al Martí, persona molt versada en el serralada muntanyenca que avui toquem. No ens caldrà el navegador, no ens perdrem pas, oi Martí? Això si, llegint la convocatòria, és més llarg l'apartat “com arribar al lloc on començarem a caminar”, que la mateixa ressenya del camí de pujada. Té més detalls que una recepta de cuina d'El Bulli. Hooll!

Deixem el cotxe a la zona coneguda com els dipòsits, i mentre ens calcem les botes, arriben el Josep i l'Anna, amb el Francesc i la Glòria.

Avancem per un camí planer, apropant-nos al Cavall Bernat, cosí germà del que hi ha a Montserrat.

Tot i fer sol, sembla que avui no patirem com ahir, que es van assolir temperatures rècord a Barcelona. Diuen que dels últims 230 anys, però jo no me'n recordo. Ja té això, l'edat.

Poc a poc la cosa s'enfila. Per camí empedrat, per terres plens d'arrels, per trossos amb esglaons. El paisatge canvia, de manera semblant a aquells aparells d'alta tecnologia, sense nom, en forma de petits televisors de plàstic amb una pestanyeta a sota, que si tancaves un ull i feies clic, ara veies Montserrat, clic, ara la lluna, clic, ara Sant Llorenç, clic, ara el mar, clic, ara Sant Ramon..., i amb una etiqueta daurada “souvenir de La Mola”. Sembla que ara ja no es regalen aquests aparells, ni els didals, ni les culleretes, ni els galls que canvien de color, ni els ninos amb vestits regionals. Serà per què a les cases ja no hi han aquells mobles que s'anomenaven vitrines? Quina llàstima. Eren com discs durs d'ordinadors, que només clicar visualment en una de les figures, s'obria la memòria del dia, del lloc, de qui va venir, si va ploure, quin cotxe teníem, etc.

Tot xerrant, ja tenim a tocar el cim, el nostre Everest particular. No és pel desnivell, ni perquè necessitem oxigen. És perquè aquest cap de setmana es celebra el 25è aniversari de la primera ascensió catalana al cim del mon, i s'han escollit 25 cims emblemàtics de la nostra geografia, i La Mola n'és un d'ells. Un cop dins el refectori, vull dir el bar, el Martí ens dona un full a cadascú per a timbrar i deixar constància que hi hem participat. És que aquest noi està en tot.

Ja que estem de celebracions, que no falti de res. Amanida, pa amb tomàquet, porró de cava i les desitjades botifarres variades. El més difícil: escollir-les. Per votació popular ens decidim, o dicidim, per la de roquefort, la de bolets, la d'escalivada, la negre i la de Sant Llorenç. Pim-pam, botifarres venen, botifarres van. Puc donar fe, que no en va quedar ni una engruna.

Fem els cafetons, passem comptes, fem la foto de grup, i tornem cap els cotxes, aquest cop pel camí dels monjos. Resumint: una botifarrada d'excursió (en el sentit gastronòmic).

Nota: ho sento pels que us ho heu perdut, però he fet el possible per no castigar-vos amb el detall dels sabors impressionants que ens han acompanyat a taula, del fresquet que estava el cava, de l'agradable companyia. En fi, tots els patiments siguin així.