dimarts, 22 de març de 2011

D'Arbolí a Siurana, amb extra fins a Cornudella de Montsant

8 de gener de 2.011

Primera sortida de l'any. Alguns l'anomenarien “sortida dels torrons”, per allò d'intentar cremar greixos adherits al voltant dels simpatitzants d'aquests dolços. Dia clar, amb una llum color pastel que ens acompanya al començament, mentre sortim del poblet mig endormiscat d'Arbolí.




Hem deixat els autos aprop dels safaretjos públics, mentre marxem pels carrers més alts del poble, per entre camins rodejats de vinyes, cap una bonica i enlairada ermita, que vigila els Arbolins, i con deia un dels seus versats vilatans -Antoni Salvadó i Salvadó: “Allà dalt on la nua carena, gairebé s'ajunta amb el cel blau, ajocada en la soledat serena, hi ha l'ermita del gloriós Sant Pau”.


La seva façana recull les ombres d'un gran roure, que li dona un aspecte d'església viva, amb venes, que del terra s'enfilen al més alt del campanar. Entrem amb l'ànim tafaner, i surto donant gràcies pel dia que tenim per compartir tots plegats.

Després d'un revolt pronunciat, potser massa aviat, allà al davant, Siurana, encimbellada sobre el pantà, rodejada de boscos, i empentada a la serra del Montsant.

Poc després de xerrar amb els amos del Mas del Salin, finca dedicada al turisme rural, decidim aturar-nos a esmorzar, no per la feina feta, més que res perquè no se'ns ajunti amb l'hora de dinar.
Reconfortats comencem a baixar cap al grau de Vincabrer, ara per l'obaga, passant per llocs amb uns tolls d'aigua tan cristallina, que les fotografies no ho poden recollir de la mateixa manera que ho veuen els nostres ulls.

Arribem a una cruïlla, amb una senyal metàl·lica del Reus Deportiu, a l'esquerra el riu Siurana, a la dreta el grau del Bodro, i els que anem al darrera de la fila, sentim veus en totes dues direccions, serà el ressò? Ep, on sou? Pregunta gens escaient, doncs cadascú és on és, i les respostes son igual de curioses: aquí. A crits, a l'estil d'aquell anunci de telefonia basca (Patxiiiii), decidim fer cas a la ressenya i fer reunió a la dreta de la senyal. Arribem a un acord consensuat per seguir per aquest cantó. Sort que ha estat consensuat, perquè el camí s'ha tornat emboscat, esgarrinxador, desanimador. Els que es van “perdre”, tot xerrant, cap a l'esquerra de la senyal, encara ara diuen que el seu n'era de millor. Però les normes son les normes.
Però amb paciència tot arriba, i nosaltres ja som a la llera del riu, i trobem gent i tot. No anem tan malament. Bé, Siurana és una mica més amunt, però res que no sigui suportable. A més, el solet ens ve a veure, i converteix la pujada, en un streap-tease continu.

Passem per una zona anomenada la tronera, amb unes parets de roca molt curioses, algunes d'elles plenes d'aprenents de spidermans, aferrats a les escletxes com els imants a la nevera.
Ja som a Siurana, i gairebé sense poder gaudir més que de les runes del seu castell, uns quants prenen un taxi de tornada a Arbolí, mentre que la resta de la colla, decidim seguir camí a vall, per fer guanyar temps al taxista, quan ens vingui a recollir.
Entre pitus i flautes, i en poc més d'una hora som a Cornudella de Montsant, això si, fent la volta per la cua del pantà, que semblava petit el condemnat.

Un cop junts de nou, no hi ha cap problema en posar-nos d'acord: tots tenim gana i pensem fer el possible per matar-la. I la veritat és que al restaurant L'Hostalet ens hi ajuden, cosa difícil de dir desprès dels dies gastronòmics-nadalencs passats. Gràcies Sant Pau, d'Arbolí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada