El Canigó: una muntanya com a símbol d'un país.

12 i 13 de juny de 2.010

Sortida combinada amb l'Agrupació “Sant Jordi d'empleats” de Caixa Penedès, grupuscle "celestial-laboral" de gent boja per la muntanya i la companyonia. Guaita que ens veiem de tard en tard, i dona la sensació, com quan et trobes a un familiar que no veies des de la darrera boda o enterrament, que ahir mateix varem anar a caminar als Rasos de Tubau.

Com succeeix als documentals de la tele, on la veu en off pren el protagonisme sense sortir-hi, aquesta vegada la veu en off del Maifemcim.cat, o més ben dit, el “redactor en off”, no ens ha fet arribar la convocatòria corresponent, amb la senyera onejant a la cantonada superior esquerra del full. Serà inconstitucional? No. Potser serà que aquesta sortida no compte pel rànquing d'assistència de final de temporada, i el redactor farà campana? Pillo, pillo.

Això sí, tot i no venir, ens ha deixat marcats els horaris de sortida, d'arribada, on parar a fer pipi, la ruta a fer.... és que ens té molt mal acostumats aquest Josep.

Però no, la independència no serà total. Gaudirem de la presència del virrei Enric, que ens guiarà pel bon camí.

Dissabte, cap allà a quarts d'una ens passa a recollir el Martí, amb el 4x4 requisat al seu fill. Ell, el Toni, la Maria i jo, enfilem autopista amunt cap a la Catalunya Nord. Mira que es fa rar anar d'excursió en acabat de dinar!

Objectius del dia: ser a les 17h a Villerac (a prop de Prada de Conflent) i pujar per pista forestal fins al refugi dels Cortalets, on sopar i dormir. Fàcil.

Desprès d'un cafè a l'àrea de servei de Cassà, ens plantem, més aviat del compte, a Prada (no es tracta de cap tenda de roba de marca). “Cherchant” on aparcar, amb l'ànim de fer temps, visualitzem una “pastissèrie-boulangèrie” on matar el cuc. Comprem uns dolços i busquem una “cafetèrie” on amenitzar-los. Abans, però, em fet una visita a l'església de la “ville”, grandiosa, fosca.

De camí cap a Villerac, unes cireres, grandioses, vermelles, ens volen acompanyar a trobar-nos amb la resta del grup. Avui no serà una trobada multitudinària, serà en “petit comitè”.: de la vegueria del camp de Tarragona, el Miquel i el Jordi amb els seus dos fills (la pedrera muntanyenca); de l'Anoia, l'Enric i la Carme, el Joan i la Palmira; i els golafres de Prada. En total 12 de 40. Sí, 40 reserves fetes per si les mosques. Si bé, fins aquest matí, n'érem 17 de confirmats. Vosaltres os ho perdeu!

Ens posem en moviment: cal guanyar alçada ràpidament, i la millor manera és seguir la pista en tot terreny, que ens deixarà a peu del refugi, desprès de 23 quilòmetres de revolts.

Comença a ploure. La temperatura baixa al mateix ritme que nosaltres pugem. Set graus. Agafem els trastos i cap al refugi. Quarts de set.

Bona tagda (pronunciat en català de nord). Som els 12, que érem 17, dels 40. Què m'entén? No patíem per l'idioma, si no pels números. Números son diners. Aquí teniu una habitació on estareu tots plegats, i desprès ja en parlarem. Ens repartim els llits i fem temps: fins a les vuit no donen de sopar.

Mentre alguns fem fotos, l'Enric i el Martí, amb un francès molt fluid i convincent, re-negocíen amb el cap del refugi. Som 12, no pagarem 40, però si n'acceptem 17. L'encarregat, amb un francès més fluid, no és tant convincent. Resultat, l'esperat. Es manté doncs la concòrdia entre països. Per dintre nostre, una victòria del sentit comú.

Au, a sopar. Ens col·loquen en una sala per a 40. Ambient fred. Sort de la sopeta reparadora. Carn amb suc, de segon, i postre. Correcte. Apareix la ratafia i la sobretaula s'anima, mentre comentem la pujada al cim de l'endemà. No hem de matinar gaire: esmorzarem a les 7. Un luju.

De tornada a l'habitació, comença la gresca. Recuperem aquell esperit retingut, contingut, que caldria esbravar més sovint, que es inherent a certes edats, i aparentment prohibit en d'altres, que provoca rialles contagioses, que diguis el que diguis, fa riure. Això és millor que qualsevol medicament per l'insomni. El premi de la nit se l'enduu la preparació de la mòmia de Tutan-Cano.

Poc a poc, la llum dels nostres ulls s'acaben fonent amb la foscor, tot i la claror que entra per una finestra, que ràpidament precintem.

Segons els casos, passem la nit fent més o menys voltes sobre la fusta que ens fa de somier. Hi ha gent que s'aixeca una mica cansada. Serà per les excursions nocturnes al lavabo? L'aigua no és bona, espatlla les carreteres.

Fem un esmorzar lleuger, senzill. Temps suficient per treure'ns les lleganyes i pensar què coi hi fem aquí.

Agafem les motxilles i sortim del mega refugi. El sol ens ve a rebre. La cubeta glacial del Canigó s'obre majestuosa al nostra davant. Seguim el GR-10 creuant les aigües d'un petit rierol. Primera parada obligada: un estany d'aigües adormides on es renta la cara la pica del Canigó. C'est magnifique!

La cosa s'enfila. Fen unes quantes llaçades per guanyar alçada, fins que de sobte girem camí cap a la nostra esquerra. Al davant, amunt i al fons, sense enganys, sense subterfugis, el nostre final desitjat. Vista al terra, i a caminar, que l'objectiu es fa paset a paset.

El camí és força marcat. Agrair-ho a tanta gent que hi ha passat. Avui, però, no trobem massa gent, per sort. El grup es manté compacte. Bé, no tot. Dues cabretes, una mica nervioses amb si arribaran o no, no controlen les seves forces, i no hi ha qui els pari.

Duem un bon ritme. Aviat som a la Portella, un replà previ a les últimes ziga-zagues. Ens queda caminar per aquesta mena d'espina dorsal, buscant el cim. Silencis i esforços, quan de sobre ens ve a rebre una estrofa d'en Lluís Llach: “venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, i no creiem en les fronteres”, i una rosa del vents. Al davant la creu de la Pica del Canigó. Ja hi som! Riures, encaixades de mans, abraços, petons, satisfacció pel repte aconseguit. Tot i el poc espai, la creu té un imant i ens estira cap a ella. És el centre del lloc, la que certifica que has fet cim, la que surt en totes les fotos, tot i que la nit en que serà l'estrella és la del proper 22 de juny, des d'on es repartirà, de manera secular, la seva sang, de color del foc, per aquest país tan petit.

Fem foto de grup. Retonem forces, mentre gaudim de l'entorn. La finestra de bons temps ens ha respectat.

Els núvols comencen a acaronar els cims dels voltants, quan emprenem la baixada. La sensació de fred, que sol ser sovint desprès de les aturades per menjar, ens acompanya. No podem mirar enrere, com aquell personatge bíblic. La boira ens ho impedeix. Només ens queda la memòria.

El Canigó, que ha estat cim de pas de mossèns, de noble gent i de gent noble -fins i tot reis-, d'esportistes, de flameros (no els que mengen flams, en refereixo al que porten la flama), de gent compromesa, de gent senzilla, de polítics -a vegades poc senzills i poc compromesos-, de cantautors per a la gent i de gent que canta, de xirucàires i de goretexos, de dones i homes lliures, de jovent amb tot el futur pel davant, ens ha rebut, ens ha acaronat i nosaltres ens hem deixat estimar.

Fins la propera Canigó. A reveure.

Congost de Montrebei

Dissabte 1 de maig de 2.010

Avui toca sortida cinc estels -que no és el nom d'un càmping-, d'aquelles que no ets pots perdre, que no hi ha força major que t'hi impedeixi anar, que tota la setmana et balla pel cap, que no admet excuses. Em sap greu pels que no hi son, però l'Andreu, la Tona, el Martí, el Josep, l'Anna, el Toni, la Maria i un servidor, arribem a lloc desprès de 3 horetes de viatge, amb parada-cafè a Torrefarrera. Coto fluixos al cel. Sol esplendorós. I d'aquestes terres en diuen “terres de ponent”?

Ens anem acostant a l'entrada del parc, gestionat per la Fundació Territori i Paisatge, baixant per una pista on ens retrobem amb el sector Igualadí (el Joan i la Palmira, l'Enric i la Carme). Ens trobem, també, la resta del ruixat d'aquesta matinada: un fang enganxós, que s'adhereix a la sola amb enamorament, que no hi ha forma de treure-te'l de sobre o de sota, millor dit.

Deixem enrere uns rucs, dels de veritat eh! i avancem per un camí molt espaiós. On és el congost? No ho sé pas. Va no os avorriu, diu la veu en off del parc, aquí teniu entreteniment. Ospes, com diria la Palmira, un pont penjant. Bé, si no estigués penjant, no seria un pont, no?

Sessió fotogràfica. Primer un grup, després un altre. Un peu a dintre, un peu a fora, un peu a dintre i ara el fem rodar, ballem el bugui-bugui sense mai parar, i ara passem... el pont. Ei, bugui-bugui. Això s'anima.

Deixant enrere una petita ermita romànica, que ens vigila des d'una talaia natural, caminem vora el riu ple d'arbres dins la llera, com si fos un camp d'arròs. Cap avall a la dreta, un camí que diu que és perillós. No el seguim. És l'antiga via que va uns dos metres sobre el nivell de la Noguera Ribagorçana. Nosaltres, amunt. Primer revolt i ja veiem l'estretor del congost. A sota, les aigües d'un color verd, fusió del color dels arbres amb el blau del cel. Al mig de la pared, i vist de lluny, una regata feta per un picapedrer gegant, feta com per posar-hi una prestatge. Ui, no, no son formigues, és gent. De cop i volta, les mides i les proporcions no son les que estem acostumats a apamar. La nostra vista te feina doble: mirar el punt minúscul i no perdre's la grandiositat del lloc. Avui les càmeres de fotos no estan a l'alçada de l'escenari.

Ens anem estirant, fins que arribem a un dels bancs repartits estratègicament en el recorregut i decidim esmorzar. No és que haguem treballat massa, però sino se'ns ajuntarà amb el dinar.

El Martí i jo ens anem quedant els últims. Tot i que el camí té un passamans d'acer, en cap moment tinc sensació de vertigen, de perill. Ni per mi, ni pels que van al davant, que els veus avançar despreocupadament. Al final el congost s'aixampla i canviem la pedra pel bosc. Fem uns metres més fins arribar a un antic refugi, avui abandonat, on fem mitja volta. Aquest últim trams ha estat de pujada, i ens ha fet suar, però com per art de màgia, ara és de baixada. Quines coses té la muntanya, oi?

Seguint el tarannà d'aquest el nostre grup, quan arribem de nou al congost, uns quants decidim anar pel camí de baix. És que a vegades, som una mica pesadets.

El camí baixa i baixa. La pared em recorda la boca d'un d'aquells tiranosaurus a unt de tancar-se. Ja ho sé, però avui no he pres ratafia. Avancem, sentit les veus dels de més amunt, cada cop més aprop del riu. Mira que si obren les comportes de la pressa riu amunt, je, je. Amb molta tranquilitat, sense la gentada ramblera del camí superior, ens deixem anar com les aigües, amb els nostres pensaments fluint, recuperant la serenor perduda durant la setmana laboral.

Ara el grup s'ha estirat del tot. No hi ha la pressió de saber per on anar. És difícil perdre's. Cadascú marca el seu ritme, i anem arribant a l'aparcament.

Donada la nostra manca de coneixença dels pobles dels voltants, l'Enric fa una telefonada a un restaurant de Benabarri, de tota confiança.

Ens posem nets i perfumats, i de cap a Cal Pere, una petita casa de menjars casolans, a les afores del poble, a peu del castell. Sopeta, amanides, ternasco... bona companyia. Difícil de superar. A fora, cau un ruixat que s'entossudeix en deixar-nos els cotxes més nets del que venien. S'agraeix. Només quedar el camí de tornada a casa. Important, també.

Montserrat: Camí de l'àngel i l'arrel

Segona pasqua, 24 de maig de 2.010

Millor sol que mal... Doncs no, ni millor, ni pitjor. Diferent. Temps enrere no hagués pensat mai que gaudiria fent alguna sortida tot sol. Però de tant en tant, va bé. Superes la por a perdre't, a no encertar el camí, xerres amb tu mateix, ningú et porta la contraria, esmorzes quan et ve de gust, si et pares a fer una foto no has de córrer per enganxar-te a la colla. Vaja, un seguit d'avantatges, si no fos perquè trobes a faltar als pesats i pesades (afectuosament) que sovint ens fem companyia.

Un quart de vuit d'un matí lluminós. Cap a ca la Montse, com diuen els de la ciutat que no guanya ni perd (Igualada). Deixo la furgo a prop de les escoles de Monistrol de Montserrat. M'enfilo per carrers costeruts, cap a la petita ermita de l'Àngel, inici de la caminada. Seguirem pel sender PR C-19, amb marques grogues i blanques. Les primeres passes les faig per un camí empedrat, que als cinc minuts creua per sobre de la via del cremallera, en direcció a la carretera que puja fent ziga-zagues al monestir. En arribar-hi, cal seguir pujant uns metres per l'asfalt, per prendre un trencall a l'esquerra, senyalitzat amb un pal indicador nou de trinca (au, vinga, vinga, vinga...).

Això s'enfila cada cop més. Alguna cosa en fa pessigolles als braços. Torne-m'hi. Ara a la cara. Ecs. Teranyines. Això vol dir que soc el que obre el camí avui. Pobres besties. Tanta feina, brodant sense parar, esperant el menjar, per a que passi una bestia grossa i li desmunti la paradeta. No tinc opció, doncs no vull fer de teranyina caminant per la carretera. Ja se sap, la lluita per la supervivència és així, o elles o jo.

Més amunt la torre del campanar del Monestir de Sant Benet treu el nas darrera un roc, com si volgués saber qui s'acosta.

Vist des de abaix no semble possible que hi hagi un camí per aquestes parets, però jo hi dono fe, que és una de les coses que creixen per enmig d'aquests turons.

Deixo el cremallera que puja cap a l'esquerra. Ben bé, no sé perquè li diuen “cremallera”, doncs quan passa no es tanca la ferida feta al paisatge, no canvia de color. És com la muralla xinesa, es veu des de les quim bambes.

Arribo al monestir de Sant Benet, o de les Benetes com popularment se'l coneix, alhora que ho fa un autocar ple de feligresos reusencs. D'esquivar teranyines, ara esquivo devotes (la majoria son dones de la tercera joventut). Elles cap a la tenda, jo cap a la monja més repetidora (pels anys que fa que hi deu estar) que s'està a l'entrada, per demanar-li la caixeta amb els punts de llibre que entre oració i oració fan amb tot cor. Un cartronet de mida estandar, unes flors seques i una frase que dona ànim a l'esperit. Petites coses, que fan feliç.

Mirant de no fer mal a ningú, amb la motxilla, surto en direcció a la carretera. Uns dos cents metres més amunt, passada les restes d'una antiga colònia, cal creuar la carretera per agafar la baixada dels matxos, que avui és pujada i jo sense matxos, cap al segon monestir del dia, el de Santa Cecília.

En poc més de vint minuts torno a ser de nou a l'asfalt. Enmig he aprofitat per fer algunes fotos de Sant Benet amb el Pirineu nevat al fons.

Des d'aquí es pot anar cap a l'esquerra, pel camí dels degotalls fins al monestir, o seguir cap a la dreta per agafar el camí de l'arrel, que ens durà en suau pujada fins al pla de les ermites, sobre mateix del monestir de Montserrat (punt més alt del recorregut), que és el que jo faré. Per això cal seguir la carretera en direcció a Santa Cecília, passar un túnel i buscar, just abans del punt quilomètric 6, una rampa encimentada, que en forta pujada ens durà fins al GR (marques vermelles i blanques) que ve de Can Maçana. Ull, no agafeu el GR cap a la dreta!

Vaig avançant per un camí ombrívol, amb el sol que lluita per fer-se veure enmig de l'atapeïment vegetal. Vas fent semicercles per poder creuar les canals que baixen dels imponents cims que tinc a la dreta. De tant en tant, em venen ganes de pujar-ne una, a veure on duen (porto cartografia de la zona), però avui no tinc un dia gaire valent.

De cop i volta veig unes sargantanes humanes, enfilant-se al Cavall Bernat. Decideixo parar-me a esmorzar. Son tres quarts d'onze. Busco un lloc assolellat. Tot i la llunyania, els sento parlar com si els tingués a 10 metres. No sé si la olor de l'entrepà els hi arribarà amb tants velocitat. No rellisquessin per la meva culpa.

Au, vinga, que vull sentir la campana grossa ressonant al pit, baixant pel torrent de Santa Maria, i vaig justet. Sortint del pla de les Ermites, deixo enrere el camí de solitud, i començo a trobar-me gent. Què queda molt? Resposta abrupta: per anar a on? M'he passat una mica. No costa res ser agradable. Dos minuts i hi sou.

Ja soc a la plaça de Santa Anna, cruïlla de camins, un d'ells el que ve de Sant Jeroni (el de les escales que no tenen fi).

Sona la campana i al Campano se li posa la gallina de piel. L'hora de l'àngelus. Soc al monestir de Montserrat. Esquivant turistes vaig a saludar a la Moreneta. Avui serà impossible, la cua arriba a la plaça. Em decideixo per entrar a la basílica. Gairebé impossible també, però a temps d'escoltar el Virolai (Rosa d'abril, moorena de la seeerra...). No sé què li passa a la meva pell avui!

Surto com puc. Faig l'ofrena, de part de tots els que ho llegiu i dels que no també, en forma de ciri.

Ara toca buscar un lloc tranquil on menjar.

Gent i més gent. On estaré tranquil? Ja està. El mirador de Fra Garí. Camí de la creu de Sant Miquel, segon trencall a la dreta. Unes marrades i... pau. El murmuri als peus, els cims a l'abast de la ma, com si fóssim a un cinema 3D.

Veig una mòmia parlant amb un elefant i no estic desvariant. Crits de nens jugant a la plaça, que em transporten temps enrere quan pel Pilar pujàvem en romeria amb tota la família. Cel·les, jocs de cartes, dòminos, partides del xurro-mediamanga-mangotero, sense tele, amb avis explicant històries, rosaris, iaies competint a veure qui tenia el net més maco, coques, llonguets, boira, més boira... records amb llàgrimes, però de felicitat. No sé què li passa a la meva pell avui!

Quarts de dues. M'associo amb el cremallera que m'acostarà a Monistrol, on tinc el cotxe. Cap a casa.

Montblanc, Punta de Barrina i la Foradada

20 al 22 de maig de 2.010

Avui dijous repetim escapada, no de cap de setmana, aprofitant que a Sant Boi és festa major, doncs la crisi no ha pogut amb les ganes de la gent de marxar pel pont de la segona pasqua, i està tot ple. He perdut el compte de les vegades que hem aterrat per la Fonda Cal Blasi. Dic aterrat, perquè el tracte que ens donen no és d'aquest mon. Ep, que no ho dic amb la intenció de tenir descompte el proper cop que hi tornem. La Carme i el Carles fan l'impossible per a que et sentis mimat. Allò tant difícil “de les petites coses”. Sabors de sempre, fets sense presa, però sense parar, eh Carme. Què t'agrada un flam de verdures? Si no et faig... Igualet que a d'altres llocs!

I a més, sempre una conversa a punt, sense trepitjar-nos la paraula com al Salsa Rosa. De qualsevol tema, no importa. Sense enfadar-nos, eh Carles, però amb passió. Defensant el país on vivim. Si cal explicant com s'ha de fer un pa amb tomàquet a uns holandesos, o la manera de ser diferent dels Catalans. Sense complexos.

Fet a Montblanc, a casa de la Carme i el Carles, per a tot el mon que ho vulgui gaudir!

www.fondacalblasi.com

Al sarró porto una pila de possibles sortides per aquest divendres. La intenció que tenim és de sortir a caminar tard, cap a quarts de deu, fer unes quatre hores i dinar pel camí. Però no m'acabo de decidir per cap d'elles. Això sí, anirem cap a Mont-ral.

El divendres desperta solejat. Esmorzem com senyors (i senyores): fruita pelada, suc de taronja natural, torrada de pa a la brasa amb tomàquet, formatge de cabra i fuet, un cafè amb llet i un croissant casolà. En resum, un forat menys del cinturó.

Agafem la furgo direcció Valls, desviant-nos per una carretera secundària a l'arribar a Alcover. Comencem a guanyar alçada per una carretera revirada, en bon estat, rodejats de pins. En una mitja hora parem davant l'ajuntament de Mont-ral. Cap ànima pels voltants. Sols uns plafons informatius dels senders de la zona, no gaire clarificadors.

Davant la manca de motivació que ens ha generat, prenem la decisió de seguir les instruccions del llibre “Sostres comarcals de Catalunya” (Ed. Cossetània), i fer cap a la Punta de Barrina, el pic més alt de l'Alt Camp. Per això, seguim carretera enllà, fins el veïnat del Bosquet.

Un cop abillats com pertoca, comencem a caminar, deixant Mont-ral a l'esquena, pel GR-7 (marques blanques i vermelles), fins a un mas enrunat, record d'altres temps que no se si tornaran. Aquí cal girar a la dreta per ampla pista, en clara pujada. Anem avançant quan apareix la Foradada a la nostre dreta. Avui no toca.

A la mitja hora d'haver agafat la pista, just en el precís moment que les cames notes que comença a baixar... stop! Una pila de pedres amuntegades, anomenades fita, ens conviden a agafar un corriol més fresat i pedregós, que es dirigeix cap a la cinglera. Comencen a aparèixer marques de color blau i groc que anirem seguint, fins a una bifurcació. Aquí cal seguir unes fites que, cap a l'esquerra, ens portaran en cinc minuts al cim de la Punta de Barrina (1.010 mts.). No és un cim massa clar, com el dia, doncs la marinada ho ha emboirat tot i no ens mostra tota l'esplendor dels voltants. Una placa del Centre Excursionista del Penedès, ens confirma que hem encertat.

Les dotze. Fa calor, però el ventet manté una temperatura agradable. Ens refresquem, i en no trobar a ningú a qui preguntar, un cop hem tornat al coll, decidim, -be decideixo jo (si no surt be, me les carregaré, segur), seguir les marques grogues i blaves, la pintura de les quals semble recent.

Aquestes ens portem pel peu de la cinglera en direcció a Mont-ral. Anem bé. Puja, baixa, torna a pujar. Ara una passera amb una cable d'acer, per evitar una zona complicada. Ara una bauma preparada per a fer bivac. Cants d'ocells de primavera. Sol de justícia (no sé perquè en diuen així, a veure si l'acabaran recusant com els del TC). Comencen a fallar les forces. No ho tenia clar, però encertem: la Foradada. Som dins del forat. Forat el que tenim a l'estomac. Apa, a dinar.

El meu cap no para: el caminet blau i groc, on ens durà? No en tornarà al coll de sortida? Demano el comodí de la trucada. Aquí no funciona el Tom-Tom, pel que truco al Josep-Josep. Li faig cinc cèntims de la nostra situació, i amb molta diligència, tot i treballar a serveis centrals (és broma), em confirma que el camí ens acompanyarà fins a Mont-ral. Quatre passes més enllà, trobem restes d'una cursa de muntanya, en forma de cintes d'una beguda de Cola de color vermell. Des del 14 de març i encara pengen dels arbres (no tenen vergonya o memòria). Res, però, destorbarà la màgia d'aquest camí de baixada cap a Mont-ral, premi a la persistència en seguir unes marques per les que havíem apostat. Només ens queda re-tomar el GR7 de tornada al Bosquet. Mitja hora de propina, d'un matí complert, en bona companyia (quina paciència que té) i enmig d'uns paisatges d'un verd esclatant. I a sobre, gratis!

Camí de les costes (Garraf)

Dissabte 24 d'abril

Dia esplèndid, com la diada d'ahir. Un Sant Jordi de roses i lletres, de vermells i negres, de fulls i pètals, d'amor i il·lusions, de sortir al carrer, de compartir. Un Sant Jordi més, un Sant Jordi únic.

Avui una sortida més, una sortida única. De blaus i verds, d'amistats i sentiments, d'esforç i silencis, de converses i alegries. Real, com la vida. Com diu la Mari de Chambao en una de les seves cançons: “poquito a poco entendiendo, que no vale la pena andar por andar, que hay que caminar para seguir creciendo”.

Seguint la tònica de les últimes excursions, no acabem d'interpretar be les indicacions de la ressenya. El subconscient ens du GR-92 amunt, passant aprop del Castellot, recordant una sortida anterior, rebatejada com la del “final feliç”, fins que una pedrera ens fa adonar que no anem be. Crit. Ep, mitja volta. Enviem un escamot, amb pas de legionari, per intentar descobrir un senyal inequívoc que anem be per anar a Sans, vull dir a la Pleta. Hem passat de ser “losts” a “salvados”.

Efectivament, desprès de creuar una zona plena de brutícia, trobem la confirmació del bon camí. Si tingués el telèfon de la mare de la persona que va posar el retol, la trucaria per dir-li que te un/a fill/a molt trempat. Ara, si trobés al tècnic que va decidir posar-lo aquí, en comptes d'on comença el sender al poble del Garraf, li diria de tot menys bonic.

Anem pujant entre pins i aroma de romaní, per un camí amb marges empedrats i amb el mar com a barana. Molt idíl·lic, si no fos pel soroll de cotxes que ens arriba en estèreo, per l'orella dreta de la carretera de les costes, i per l'esquerra de l'autopista. El poblet de Garraf, es va fent petit en la mirada, s'ha tornat una postal. En termes ciclistes, la serp multicolor es va estirant. Passem per trams empedrats, quan de sobte, en un revolt a la dreta, desapareix la contaminació sonora. Però el goig dura poc: entrem en una zona rossegada pel sector cimenter, una enorme pedrera. No és un parc natural, això? Menys mal que ho és, si no...

És curiosa la forma que tenen les pedreres, a vegades semblen un pastís gegant, d'altres unes graderies d'un estadi descomunals. Tot i la imaginació, es tracta d'un mon molt organitzat, sistemàtic. No es poden permetre errades. Les línies de tall han de ser quasi perfectes, per aprofitar al màxim l'extracció de material. Sort que avui no treballen. Perill, voladures. En ve al cap la imatge del llop que intentava fer volar rocs, amb explosius de la companyia Acme, per caçar el correcaminos. Bip, bip.

Una hora i tres quarts des que sortíem de la platja, i ja som a la Pleta. Lloc conegut en d'altres sortides i que avui no mereix la nostra atenció. Fem la foto de grup. Uns comencen a mirar els rellotges per saber si anem on time per arribar a l'arrosset que ens espera. Altres pensen que aquesta pujada ha estat poca cosa. Set més sis, tretze. Este es uno, que diria el Johan Cruiff. Doncs avui no sumem, dividim, prioritzem. Set cap a la Morella i sis cap a Garraf. A vegades els camins es separen, perquè tothom sigui feliç, com avui, però sempre hi ha un punt de convergència on tots ho podem ser alhora. Sovint es veu lluny, però el temps ho suavitza, l'apropa. Caminar, acosta les persones.

A partir d'ara la crònica serà la dels set de la Morella (semble el títol d'una pel·lícula). Pugem a tota pastilla, com ànimes esperitades, pim-pam. Esquivem els avencs per un camí sinuós (sembla el joc de l'oca: d'avenc i avenc i tiro perquè em toca) i en 45 minuts hi som. Una parella es presta a fer-nos la foto del cim. Pobrissons, han de fer-ho amb quatre càmeres. Se'ls hi ha girat feina. Desprès d'immortalitzar la creu, caiguda per les ventades del gener, comença la persecució dels sis de la platja, o més ben dit, els sis del vermut, doncs a mig camí rebem una trucada de cert elemento que ens relata que s'estan cruspint unes patatetes, unes olivetes, un vermutet. No hi ha dret, uns sofrint i altres... Bé, cadascú te el que es mereix.

La trucada ens fa accelerar el pas, no sigui que també es mengin el nostre arrós. Com diria la “princesa del pueblo”, la de l'Andreita: por mi arroz ma-to.

Arribem puntuals: les dues. Lloc: el Chiringuito del Garraf. Situació: taula per a dotze, a l'ombra. Menú: chipirons, musclos marinera i arrós. Comentari: res de l'altre mon. No sé si es mereixerà una segona oportunitat. Ara, què si és per la companyia, una segona, tercera i les que faci falta. Què sou molt grans! (no de mida, ni d'edat).

Tagamanent

Dissabte 3 d'abril de 2.010

Avui si toca, com diria cert Honorable, que de petit va ser per aquestes contrades i va tenir una revelació que e-fectivament ens va a-fectar a tots amb molts e-fectes i de-fectes. Però si ell va pujar, nosaltres també. Si ell va governar Catalunya, nosaltres també... la veurem des d'aquest cim.

Ara, hi ha coses que si podem canviar, encara que els polítics no ho vulguin. Hi ha un excés d'obediència deguda. Les ordres de partit desdibuixen les persones. Per sort, les idees també pugen cims, i “decideixen” baixar a trobar-se amb la gent i fer festa, tan “si” volen com si “no”. No es pot menysprear el camí fet, ni el que resta per caminar. Cal moure's. Cal despertar.

Tornant a la feina. A quarts de vuit els tres mosqueters del Baixllo, el Josep, el Martí i un servidor, ens dirigim cap a Aiguafreda, on ens trobarem amb els primers espases de l'Anoia, el Joan i la Palmira. No tenim gaire temps de resumir la setmana laboral dins el cotxe, que ja hi som. Si, laboral. No creieu que parlàvem de vosaltres. Que sou uns “enteraillos”.

Fa solet. Tres quarts de nou. Fem una repassada al full de ruta: “seguir per aquesta pista 200 metres, fins trobar un pal metàl·lic groc”. Ens sorgeixen varies preguntes. Be, no preguntes, dubtes. Quina és “aquesta pista”? Aquesta, és aquesta, o és aquella o la de més enllà. On son els maleïts pals? Aquests no son grocs, però valen? Ja portem més de 200 metres? I si s'han endut els pals? No deu ser per aquí! Apa, torne-m'hi. De nou als cotxes. Segona intentona. Som davant dels pous de glaç de l'Avençó, amb un cartell, que un jubilat amb cataractes no es passaria de llarg, i que hi diu : inici de camí. Anem be. Ziga-zaga i apareixen els pals grocs. Estem salvats. Arribar no se si arribarem, però el bon camí el portem. Mira que ens ha costat enfilar l'agulla.

Sortim de l'ampla pista per agafar un camí senyalitzat com a GR-5, en direcció al pla de la calma. El sender s'estreny i el terra es va emplenant de lloses de pedra. Anem per la ruta Verdaguer.

Portem un ritme alegre, contagiós. Al nostre davant, la primera imatge del castell de Tagamanent. Tornem de nou a la pista principal. Aquesta pista va pel mal camí, no segueix les indicacions. És que n'hi han de tossudes.

Passem per un mas, el Puig Agut, abandonat, acaronat de forma mimosa per la llum rosada del matí. Enfilem de nou pel bosc. Tornem a la pista. De nou el bosc. De nou la pista. De nou el.. no m'hi ratllat, és que ha estat així i “així els hi hem explicat”.

De sobte apareix, com vinguda dels averns, una boira que ho cobreix tot i se sent una veu que retrona: “no podreu veure el país que us estimeu, avui no tocaaaa”. Quin sustu, com diria el meu nebot.

La temperatura està caient com l'Ibex-35, i nosaltres amunt. Darrere una muralla natural de rocs, apareix el castell-església de Tagamanent. Construcció sòbria, gens acollidora. Les vistes? Les mateixes que dins d'un ascensor ple de gent.

En arrecerem rere un mur per poder esmorzar, quan ens ve a saludar el guarda de la zona: un gos de cara simpàtica, que es guanya el seu àpat amb els visitants. Fa un fred que pela, tant que la càmera de fotos comença a fer el tonto. Però insistint, aconseguim fer la foto de grup.

Guants, barrets, anoracs, surten de la motxilla. La boira ens acompanya. El gos es queda a esperar nous clients, nosaltres de tornada cap al cotxe pel mateix camí. Avui som pocs. Som un grupet. Això te els seus avantatges: tothom sent totes les converses, sempre pots opinar, no s'ha d'esperar a ningú, no cal comptar per si algú es perd.

De nou al Puig Agut. Fem les últimes passes agafant moreno, i més enllà dels pals grocs arribem als cotxes. Fi d'una agradable matinal. A dinar cadascú a casa seva. Apa.