dimarts, 25 de maig de 2010

Montblanc, Punta de Barrina i la Foradada

20 al 22 de maig de 2.010


Avui dijous repetim escapada, no de cap de setmana, aprofitant que a Sant Boi és festa major, doncs la crisi no ha pogut amb les ganes de la gent de marxar pel pont de la segona pasqua, i està tot ple. He perdut el compte de les vegades que hem aterrat per la Fonda Cal Blasi. Dic aterrat, perquè el tracte que ens donen no és d'aquest mon. Ep, que no ho dic amb la intenció de tenir descompte el proper cop que hi tornem. La Carme i el Carles fan l'impossible per a que et sentis mimat. Allò tant difícil “de les petites coses”. Sabors de sempre, fets sense presa, però sense parar, eh Carme. Què t'agrada un flam de verdures? Si no et faig... Igualet que a d'altres llocs!

I a més, sempre una conversa a punt, sense trepitjar-nos la paraula com al Salsa Rosa. De qualsevol tema, no importa. Sense enfadar-nos, eh Carles, però amb passió. Defensant el país on vivim. Si cal explicant com s'ha de fer un pa amb tomàquet a uns holandesos, o la manera de ser diferent dels Catalans. Sense complexos.

Fet a Montblanc, a casa de la Carme i el Carles, per a tot el mon que ho vulgui gaudir!

www.fondacalblasi.com

Al sarró porto una pila de possibles sortides per aquest divendres. La intenció que tenim és de sortir a caminar tard, cap a quarts de deu, fer unes quatre hores i dinar pel camí. Però no m'acabo de decidir per cap d'elles. Això sí, anirem cap a Mont-ral.

El divendres desperta solejat. Esmorzem com senyors (i senyores): fruita pelada, suc de taronja natural, torrada de pa a la brasa amb tomàquet, formatge de cabra i fuet, un cafè amb llet i un croissant casolà. En resum, un forat menys del cinturó.

Agafem la furgo direcció Valls, desviant-nos per una carretera secundària a l'arribar a Alcover. Comencem a guanyar alçada per una carretera revirada, en bon estat, rodejats de pins. En una mitja hora parem davant l'ajuntament de Mont-ral. Cap ànima pels voltants. Sols uns plafons informatius dels senders de la zona, no gaire clarificadors.

Davant la manca de motivació que ens ha generat, prenem la decisió de seguir les instruccions del llibre “Sostres comarcals de Catalunya” (Ed. Cossetània), i fer cap a la Punta de Barrina, el pic més alt de l'Alt Camp. Per això, seguim carretera enllà, fins el veïnat del Bosquet.

Un cop abillats com pertoca, comencem a caminar, deixant Mont-ral a l'esquena, pel GR-7 (marques blanques i vermelles), fins a un mas enrunat, record d'altres temps que no se si tornaran. Aquí cal girar a la dreta per ampla pista, en clara pujada. Anem avançant quan apareix la Foradada a la nostre dreta. Avui no toca.


A la mitja hora d'haver agafat la pista, just en el precís moment que les cames notes que comença a baixar... stop! Una pila de pedres amuntegades, anomenades fita, ens conviden a agafar un corriol més fresat i pedregós, que es dirigeix cap a la cinglera. Comencen a aparèixer marques de color blau i groc que anirem seguint, fins a una bifurcació. Aquí cal seguir unes fites que, cap a l'esquerra, ens portaran en cinc minuts al cim de la Punta de Barrina (1.010 mts.). No és un cim massa clar, com el dia, doncs la marinada ho ha emboirat tot i no ens mostra tota l'esplendor dels voltants. Una placa del Centre Excursionista del Penedès, ens confirma que hem encertat.

Les dotze. Fa calor, però el ventet manté una temperatura agradable. Ens refresquem, i en no trobar a ningú a qui preguntar, un cop hem tornat al coll, decidim, -be decideixo jo (si no surt be, me les carregaré, segur), seguir les marques grogues i blaves, la pintura de les quals semble recent.

Aquestes ens portem pel peu de la cinglera en direcció a Mont-ral. Anem bé. Puja, baixa, torna a pujar. Ara una passera amb una cable d'acer, per evitar una zona complicada. Ara una bauma preparada per a fer bivac. Cants d'ocells de primavera. Sol de justícia (no sé perquè en diuen així, a veure si l'acabaran recusant com els del TC). Comencen a fallar les forces. No ho tenia clar, però encertem: la Foradada. Som dins del forat. Forat el que tenim a l'estomac. Apa, a dinar.

El meu cap no para: el caminet blau i groc, on ens durà? No en tornarà al coll de sortida? Demano el comodí de la trucada. Aquí no funciona el Tom-Tom, pel que truco al Josep-Josep. Li faig cinc cèntims de la nostra situació, i amb molta diligència, tot i treballar a serveis centrals (és broma), em confirma que el camí ens acompanyarà fins a Mont-ral. Quatre passes més enllà, trobem restes d'una cursa de muntanya, en forma de cintes d'una beguda de Cola de color vermell. Des del 14 de març i encara pengen dels arbres (no tenen vergonya o memòria). Res, però, destorbarà la màgia d'aquest camí de baixada cap a Mont-ral, premi a la persistència en seguir unes marques per les que havíem apostat. Només ens queda re-tomar el GR7 de tornada al Bosquet. Mitja hora de propina, d'un matí complert, en bona companyia (quina paciència que té) i enmig d'uns paisatges d'un verd esclatant. I a sobre, gratis!


2 comentaris:

  1. Molt maca la ruta i les fotos. I evidentment comparteixo l'admiració per la Fonda Cal Blasi. Salut des del Vallès ||*||

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies César. Aquest petit país te racons màgics.

    ResponElimina