dimecres, 4 de maig de 2011

Pels Ports de Besseit

5 de febrer de 2.011

Dos mesos desprès de pujar al Caro, tornem de nou per aquestes contrades, que son un bon substitutiu del Pirineu en ple hivern.
La nevada del dimecres ens fa deixar els cotxes abans del previst, que era arribar fins al coll de la Carrasqueta. Mira que ens havien avisat, però fins que no hem estat a l'alçada del refugi no ens ho crèiem, doncs tota la pujada l'hem feta amb sol i sense senyals de neu.
Abandonem els cotxes en un marge de la pista com bonament podem. Tot i l'hora tardana, comencem a avançar penosament, no sortim esperitats per recuperar temps. Avui no, no podem, el terra s'ha convertit en una inesperada pista de patinatge, i una previsible relliscada agarrota els músculs, fa escurçar la passa i fixar la mirada en el lloc on el de davant posa el peu.
Quan deixem la pista i ens enfilem cap al coll dels pallers, l'estat de la neu millora, passa de gel sòlid a cruixent, i ens apliquem per anar a saludar el sol que acarona la cresta.

Un cop fetes les presentacions, avui donem l'esquena a les antenes del cim i marxem cap al sud pel GR-7, per camins estrets, coquetons, rodejats de pins, serpentejant entre barrancs, ara pujant, ara baixant.
Aviat fem una parada per esmorzar, força reparadora, amb vi de Batea i tot. Davant naltros, se'ns mostre un paisatge ple de blaus i verds primaverals, territori reservat a les cabres (que no se m'ofengui ningú, que ja ens agradaria passar per on ho fan elles).

El grup s'estira fins que ens aturem a la cova del vidre, un mega aixopluc amb vistes dels nostres avantpassats, als que no els hi calia hipoteca per viure més o menys calents, però se'ls podien jalar les males besties. Deu n'hi do com hem evolucionat a millor (?).



Poc desprès de fer la foto de grup, som al punt més llunyà del recorregut, al punt de retorn, si be no pel mateix camí de l'anada. La manca de referències ens fa aturar una mica per consensuar si anem pel bon camí, més que res perquè ens estem ficant per una canal completament gelada. Sort en tenim de trobar-nos amb una parella que fa el camí invers, i ens insuflen ànims, i d'haver avisat al restaurant que arribarem tard.
L'últim tram es fa pesat, sembla que mai s'acaba, neu i més neu, glaç i més glaç. Però tot arriba, el cotxe, roba seca, una mica de colònia, i l'escalfor de l'amistat al voltant d'una taula, compartint la setmana laboral, els desitjos, els acudits, les pastilles que ens prenem, en fi... tot, que no és poc!

Cap comentari:

Publica un comentari