divendres, 2 d’abril de 2010

La Cogulla i el Tossal Gros.

Dissabte 20 de març de 2.010

Dia de Sant Cobremus per a la majoria del grup. Avui sembla que no cal matinar, doncs aparentment, com diuen els advocats i els de la premsa del cor, no tenim presa, tenim el dinar encarregat per un quart de quatre.

Passem Valls, i camí de Montblanc arribem a Miramar. Tot i fer honor al seu nom, el dia gris no es permet veure el Mare Nostrum.

Com passa a molts pobles, el dissabte hi ha mercat, i aquí no serà menys. Això sí, una sola paradeta, la de l'Ivan, i un sol producte, samarretes de la seva futura expedició al Mckinley, però el públic es mostra entregat, fins al punt que la majoria l'estrenem. Déu n'hi do, quina fila que fem. No ens perdrem pas!

Poc a poc deixem enrere Miramar. A cada revolt es veuen millor les seves teulades. Caminem per una ampla pista en direcció a unes antenes, situades a La Cogulla. En menys de mitja hora, i sense fer gana, hi arribem. No crec que tinguem problemes de cobertura dels mòbils!

Cauen quatre gotes. Els organitzadors ens “recomanen” d'esmorzar que “sinó no tindrem gana per dinar”, i com a bons minyons fem cas.

Enllestim aviat, i amb menys pes a les motxilles, baixem, i seguim baixant i continuem baixant. Gairebé frenem en arribar a peu de la carretera N340, som al poblet de Lilla. Hem davallat ràpidament per camins estrets, enmig de boscs nous, i de cop i volta canviem de direcció per entre pins corbats pel pes de la darrere nevada, cap a Prenafeta. El grup es va estirant. Les converses van creant grupets amb temàtiques diferents. Alguns passem Prenafeta per la ronda de baix, d'altres agafem la ronda de dalt. Tots els camins porten a la pujada final. Al poble, una dona ens fa fotos, es deu pensar que som la secció de muntanya dels Hare Krisnas.


Ara caminem per un tros del GR-175, el que ve de Santes Creus a Poblet. Comença a fer-se costerut. És que hem tocat fons (parlant d'alçada, que quedi clar).


Els que venim al darrere, veiem les sargantanes taronges com s'enfilen pel rocam. Fa patxoca.

En poc més d'una hora som al segon cim del dia: el Tossal Gros. Ja és gros, ja. No ho sembla quan passes per l'autopista, no. Foto de grup. Pessebre. Continua el dia gris. Llàstima.

A les dues comencem la baixada fins al coll. En aquests moments et ve al cap que t'havies d'haver tallat les ungles dels peus. Ves per on. D'aquí, de tornada cap a Miramar, per pista ample i plena d'escorça dels arbres, activem la marxa automàtica, aquella que alguns anomenen inèrcia.

En arribar als cotxes, tothom va per feina. Cal posar-se guapos/es que ens espera un bon tiberi! Confessar-vos, que per mi serà la primera calçotada.


Tots els GPS ara apunten cap al Cal Ganxo (www.calganxo.com). Ens toca el segon torn. Tres centes persones al primer, i altres tantes al segon. Total, uns 14000... calçots (no penseu malament, que segur que ho feu).

Con funcionarà això? Els sabré pelar bé? Mira que si no m'agraden.

Ens seiem en una taula llarga, uns trenta. Fa olor a cebes a la brasa, per dir-ho finament. Comencen a caure les teules. No passa res. És normal. Cap terratrèmol. L'epicentre ha estat detingut (com a l'acudit). És una bogeria. Un no parar. És contagiós. Com puc haver estat tants anys sense provar-los.

Sembla que em vulgui recuperar. No paro. Bé, no parem els d'aquest cantó nord de la taula. Un tip de riure, un tip de parlar, un tip de menjar. Abans però, un tip de caminar.

Com diuen: mai pitjor!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada