dimecres, 24 de març de 2010

Nevada a Sant Ramón

Dilluns 8 de març.

Son les 5 de la tarda. He dinat volant, com un nen petit que espera per sortir a jugar al carrer. Pels pèls he sortit de la feina a Esplugues, tot just abans que comencés a quallar la neu al terra, complicant la circulació rodada.

Ja ho havien avisat els homes del temps, aquells a qui els polítics no fan cas i els hotelers no son gaire amics seus. Però no sé què passa a aquest petit país, però estem tocats del bolet (cacem bolets com en diuen a la tele) i tots som meteoròlegs (no només a l'ascensor). Apa, avui tenim el Pirineu a casa, s'ha d'aprofitar.

Em vesteixo com si d'una hivernal es tractés. Si em veiés algun veí...

Enfilo cap a Sant Ramon, des de l'estadi d'atletisme. Cada pas amunt, augmenta la intensitat de la nevada, i aquesta va passant de vertical a horitzontal, per la força del vent, impedint-me la visió, tot i portar les ulleres.

Just arribar al camí del cordal, descobreixo que no soc el primer a pujar-hi, quatre peus més van al davant meu. No cal en Poirot, les petjades els delaten. La neu, pols. Jo, no tan, encara.

Les figueres de moro, semblen arbres de Nadal.

Quaranta minuts més tard arribo a l'ermita. De postal.

Algú crida en veurem “no estem bojos, no som els únics que hem pujat”.

Entenc que fa un dia de gossos, però no m'ho podia perdre. La sensació tèrmica comença a baixar, fa un vent gèlid. La paret de l'ermita em salvaguarda una mica. Cada vegada costa més treure la ma del guant per fer una foto. Però no ho puc evitar. Això si, l'enquadrament i la qualitat no son les òptimes. Què hi farem.

Dues tronades fortes. Cal anar baixant, no es faci fosc. Tinc la sensació que estic gaudint dels moment finals de la nevada. L'aigua comença a filtrar-se fins a la pell. No passa res, quan hi arriba, l'aigua rellisca. Això diuen. Jo no m'ho crec. Si no, mireu la cara que tinc.

Amb el canvi climàtic que ens envolta, podré dir “jo hi vaig ser-hi”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada