Un tomb per Montserrat: Cim del Montgròs

Dissabte, 2 d'abril de 2.011

Matinal per ca la Montse, amb punt de trobada a l'Hotel Bruc, on fem un tallat. Ens trobem aquí, més que res, perquè si quedem directament a Can Jorba, on començarem a caminar, igual no n'apareixem la meitat, o alguns (que avui es sortida conjunta amb l'agrupació Sant Jordi d'empleats de Caixa Penedès), se'n van cap al departament de personal de Vilafranca (per allò del nom).

Deixem els cotxes a la pineda que hi ha al costat del mas. El sol despunta il·luminant les agulles més altes, mentre nosaltres avancem pel costat d'una capelleta, una mica abrigadets encara.

Caminem per ampla pista, fins que trobem un arbre amb una senyal vermella a ma dreta, que ens mena cap a un camí que es torna costerut; costerut i olorós, doncs el romaní està florit i ens regala amb el seu aroma.

Poc a poc, pas a pas, sense donar-nos compte, anem agafant alçada i la vista va agafant llargada, doncs ja veiem, fins i tot, les antenes de Collserola. El sol ens ve a saludar, i nosaltres li fem reverències traient-nos les jaquetes.

Per primera vegada veiem el cim del Montgròs. Be, segur que no és la primera vegada que el veig, però entre tanta agulla, ves a saber com es deia el pedregot aquest, que no te forma de mòmia, ni de mico, ni de gorra frígia, ni de cavall, ni de panxa del bisbe, vaja. I això que soc un enamorat d'aquesta muntanya, des de ben petit, quan pujàvem amb la romeria de Sant Boi, amb els pares, el germans, els avis, els tiets, el cosí escalador, el xurro-mediamanga-mangotero a la plaça de l'església, els llonguets, la coca, el porró, la boira, les vespres, el boleto verde, l'aeri, els contes de la gent gran, els canelons, l'escolania, el mató... dies que ens permetien créixer, estar en família, fer poble.

Després d'aquests minuts de publicitat emocional, cal afinar els sentits, no per captar l'olor de la farigola, si no perquè les marques vermelles s'han tornat de color blau cel i enfilen cap al blau del cel, pel que ens comencem a ajudar de les mans. Sort en tenim que el terra rocallós és força segur i no rellisca gens. La veritat és que mentre puges no te n'adones d'on ets, però quan veus les fotos, penses “per aquí he passat jo?”.

Després d'un llarg tomb per a l'atac final, -sona bé, eh-, pugem pel clatell del Montgròs fins a coronar-lo. Fem la foto dels onze magnífics, just abans d'un esmorzar just, gens benedictí.

El cim ens descobreix el sentit del seu nom, però no és arrodonit, més be sembla una passarel·la de moda, d'uns trenta metres de llarg. Seiem per esmorzar, mentre observem les formiguetes que pugen cap a Sant Jeroni, allà al davant nostre. 

Xerrem, gaudim, compartim, tot just abans de tornar a aixecar-nos per emprendre el camí de tornada, que no serà per on hem pujat, si no pel torrent del migdia, passant per la font de la cadireta, per sota dels plecs del llibre, creuant alguns passos estrets, que ens demanen concentració, fins arribar a la llera sorrenca del torrent, i de nou a Can Jorba, punt de sortida.

Per arrodonir-ho, sis de nosaltres, anem a recuperar l'ànim al restaurant Vinyanova, a dos minuts d'aquí. Lloc que ens sorprèn pel més de dos cents cotxes que hi trobem, doncs estem en plena temporada del calçot. La veritat, és que ens enduem posada, una mostra de la gastronomia catalana més rural (embotits, mongetes, carn a la brasa, crema catalana). Bon profit i bona tornada. I pels que no heu pogut o volgut venir... sempre hi ha una segona vegada.